TWITTER PODRIA SER UN GRAN INVENT… PERÒ NO HO ÉS

Benvolguts lectors:

M’han suspès el compte de Twitter. Deixo enrere 12 anys i 21.200 seguidors. Deixo enrere un munt d’hores de connexió amb el metavers de la genialitat, de l’enginy personal i col·lectiu, de l’actualitat, de la democratització de l’opinió i també de la veu a la incultura, a la toxicitat, a la catalanofòbia, a l’homofòbia, al masclisme i al nacionalisme espanyol més patètic. Mai m’han expulsat d’una classe, d’una competició esportiva, d’un concert, d’un teatre, d’un cinema o d’un equip de treball. M’han expulsat de relacions sentimentals, això sí. Però suposo que forma part de la vida. Tanmateix, és la primera vegada que m’expulsen d’una xarxa social.

Twitter podria ser un gran invent… però no ho és. Les seves regles són tan confuses i, sobretot, tan aleatòries en l’aplicació, que et sents al bell mig d’un partit de futbol on l’àrbitre és miop i el VAR està celebrant un aniversari. En tot cas, com tot allò que és gratuït, al final el producte és l’usuari. Suposo que la vida en el capitalisme té aquestes coses.

M’han tancat el compte per mantenir un intercanvi “d’opinions” amb un altre tuiter. Un usuari profundament catalanòfob i maleducat que m’ha assetjat durant setmanes i al qual jo responia. Un usuari que em va dir de tot i al qual el més fort que li vaig dir va ser incult i curtet (i no vaig faltar a la veritat). Ni fill de puta, ni cabronàs, ni gilipolles, ni el vaig amenaçar, ni vaig publicar dades personals, ni vaig glorificar el feixisme com es fa cada dia a Twitter, ni vaig fer comentaris que atemptessin contra minories nacionals, racials, etc, etc, etc. Bé, també li vaig aconsellar l’onanisme terapèutic. Cap sexòleg desaconsellaria la seva pràctica. I si es fa amb crema per a les mans, cap dermatòleg. En resum, soc persona non grata segons els responsables de Twitter. 

I ara ve la part bona. Tot i que em sap greu no poder llegir les aportacions de tanta gent maca que he conegut (@tonialba, @gallifantes, @Berlustinho, etc, etc, etc…) i sentir-me orgullós del seguiment que em van fer el Ramón Cotarelo, el Suso de Toro, l’Antonio Baños, i tants d’altres, sento cert alleujament. Crec que soc un paio bastant tranquil. M’agrada la solitud escollida, el silenci, la tranquil·litat, fer un cop de mà a qui m’ho demana… però en moltes ocasions he sentit que Twitter treia el pitjor de mi. És evident que tinc un costat fosc, agressiu, vehement. I l’exposició diària a altres milers de costats foscos m’omplia la ment de merda. Així de clar. Al final, la meva vida era un equilibri entre una realitat tranquil·la i un metavers tuiter ple d’injustícies, d’odi i d’indocumentats amb veu.

Em mereixia el tancament del compte? Si les regles fossin els mateixes per a tothom, sí. La realitat, en canvi, demostra cada dia que les regles, ni són les mateixes per a tothom, ni es dona valor a regles que podrien garantir millor la convivència. S’ha de donar veu a qui amenaça a envair Catalunya amb tancs? A qui s’inventa històries sobre la persecució del castellà? A qui fabrica conspiracions? A qui insulta diàriament a tot un poble? A qui fa servir el masclisme, el racisme, l’homofòbia o la xenofòbia com a palanques d’atracció de persones amb els mateixos antivalors que, al final, són torpedes contra la convivència? Jo crec que no. I d’això Twitter en va ple. En tot cas, repeteixo, Twitter és gratuït i posa les seves regles. Però jo em pregunto: per què no som nosaltres, com a societat, els que comencem a posar les regles en aquest món que ja camina ineludiblement a la dualitat entre la realitat i un món digital? Perquè que una cosa sigui gratuïta no significa que no tingui cap responsabilitat social. No hauríem de ser molt més implacables contra entorns digitals que promouen l’assetjament a col·lectius, les fake news o la manipulació política? 

El més divertit de tot és que Twitter em diu que he assetjat a un paio que a Twitter es diu com un personatge de Miguel Strogoff. Suposo que com a personatge de ficció, amb un nom de ficció, en una xarxa digital, s’ha sentit ofès per la meva recomanació d’onanisme terapèutic. Tant de bo s’hagi recuperat del meu atac i, com a personatge de Julio Verne, no senti les mirades pel carrer. Em sabria greu que en el metavers de personatges de ficció que han aterrat a les xarxes socials, patís algun trauma psicològic. 

Per cert, estic descobrint una nova vida. Son gairebé les onze del matí i encara tinc el mòbil apagat. Potser és el moment de tornar-me a trobar a mi mateix. 

P.D. Us vull demanar un favor: compartiu aquest article a Twitter. M’agradaria acomiadar-me dels meus exseguidors (especialment dels que he citat). A vosaltres, els que em seguiu a Facebook o Instagram, dir-vos que sento que encara em queden coses a dir i que, si els americans propietaris de les xarxes em deixen, continuaré escrivint. El món em segueix fascinant. I és que ahir vaig llegir una cita d’Aristòtil que em va agradar. “Només hi ha una manera d’evitar ser criticat: no facis res, no diguis res i no siguis res”.