NO ELS HEM DE DEIXAR GUANYAR

No els hem de deixar guanyar. No poden guanyar. Si guanyen una altra vegada, ja no hi haurà possibilitat d’escapatòria. Hem d’intentar-ho amb totes les nostres forces. No poden guanyar els mediocres. A hores d’ara, no tenen importància els vots que hagin obtingut fins ara, les vegades que hagin fet el ridícul, els quilòmetres que s’hagin allunyat d’una realitat que massa complicada per a ells. No han de guanyar. T’has fixat que són incapaços de parlar una estona sobre els seus somnis? Potser no els tenen. Van deixar de somiar quan es van sentir vencedors i d’això ja fa molt temps. Per a parlar necessiten un paper davant, un manual de partit, les notes que algú els passa quan el seu clatell els comença a suar en sentir-se acorralats. Un líder hauria de ser capaç de parlar una hora seguida sobre els seus somnis, sobre les solucions que ha imaginat. Sense papers, sense teleprompter. Li haurien de brillar els ulls. Ens hauria d’emocionar. L’oratòria és un art. Sí… ja ho sé… el que importa és el missatge. Però és que ni amb això són capaços de sorprendre. Almenys, que ens transmetin il·lusió, un futur sense vocació de ser avorrit, previsible, endogàmic i retallador de creativitat. Segurament el futur ens tornarà a trair. S’haurà encarregat d’enterrar sota gruixudes capes de conformisme allò que un dia vam somiar. I què? Sempre hi haurà un passat al qual llençar-li la culpa a sobre. Però serà molt difícil mantenir-li la mirada al mirall si els deixem guanyar sense plantejar oposició.

No poden guanyar els que ho fan tot per collons. Són dues boletes de carn, res més. Dues gònades poc valen en el món de la raó. No poden guanyar els que s’ajunten amb altres covards per a deixar de sentir-se així: covards, eterns aspirants a res. No poden guanyar els que insulten, els que amenacen, els que no saben comptar de zero a deu quan se’ls infla la vena del seu caparró i no són capaços d’assumir la seva impotència. La indigència intel·lectual no és una condició humana, és una elecció.

No hem de deixar guanyar als terroristes de portades, als tertulians mercenaris, a imbècils amb títols universitaris que desprestigien la meravellosa professió periodística llepant mans, culs o el que calgui. No pot guanyar aquesta gent. Si vencen, estem perduts. La ficció es menjarà a la realitat i no amb forma cinematogràfica o teatral precisament. La mentida cavarà la tomba de la veritat, serem ciutadans manipulats, ignorants fins a límits vergonyosos. Ah, que ja ho som? No caiguem en el pessimisme. No convertim les anècdotes en categories. Hi ha moltes persones preparades, ben formades, amb esperit crític i ganes de canviar societats amb la força dels arguments.

No deixem que els de sempre ens manipulin amb el llenguatge, ni amb les imatges. Un referèndum és sinònim de democràcia, les urnes són instruments democràtics, les manifestacions són un dret, la discrepància és sana. Opinem, votem, diguem que ja n’hi ha prou o que ja ens està bé. O no votem. Anem-nos a passejar mentre uns altres voten. També és un dret. Les lleis no són presons sinó pactes socials renovables, revisables, actualitzables. El Photoshop fa que les fotos semblin més boniques però la veritat, aquesta veritat objectiva, la que és perquè ho és, no ha de ser alterada per cap programa informàtic.

No deixem que guanyin els mediocres, ni els que fan les coses per collons, ni els que utilitzen el periodisme com una forma de prostitució intel·lectual, ni els que utilitzen el llenguatge amb precisió quirúrgica i parlen de recessió en comptes de crisi, de flexibilitat laboral en comptes d’abaratir l’acomiadament, ni de cop d’estat en comptes de referèndum. No els deixem guanyar. Som nosaltres o ells. I encara que la veritat mai és absoluta, defensem amb ungles i dents nostre tros de veritat. Ens pertany. Salut i independència!

Nota: vaig publicar aquest text fa cinc anys. Segueixo creient en el mateix.