L’arqueòleg de Twitter

Benvolgut, o no:

Més enllà de que respondre algú amb el mot “subnormal” el desqualifica per passar per intel·ligent, m’agradaria dir-te que la teva teoria de que s’ha de mantenir una conversa tota l’estona en el mateix idioma, ni està escrita enlloc, ni té res a veure amb la realitat del bilingüisme. A Catalunya estem a acostumats a barrejar català i castellà en les converses sense que hi hagi cap problema. I és que la teva teoria és tan absurda com afirmar que si comences amb la teva parella a petons, has d’acabar a petons. I més quan tothom sap que el que comença amb petons admet dos finals:

  1. Efecte crispeta. Saltes del llit amb la velocitat d’una crispeta per arribar abans al lavabo.
  2. Efecte fum. Amb una cigarreta i una conversa intranscendent sobre… Zzzzzzz…

De fet, hi ha una tercera opció: buscar el mòbil per realitzar una investigació seriosa sobre en quina llengua es va iniciar una conversa aleatòria. En una mena d’arqueologia tuitera, et pots submergir en la tasca de fer una recerca a la captura del tuit beta, la primera versió d’un text breu on algú ha experimentat la necessitat d’explicar alguna cosa al món en la seva llengua. No és gens fàcil ser un arqueòleg de tuits i probablement no té tant de glamour com en Harrison Ford, però com a extractor de bilis sembla que funciona.

Ja fa gairebé un quart de segle que vivim en el segle XXI. Comprem per internet coses que no necessitem, ens arriben productes de Xina i no sempre són presidents de clubs de futbol, reservem les vacances al mateix lloc que un senyor de Liverpool amb bigoti… Ens hem globalitzat. Mengem en restaurants japonesos, peruans, sirians, italians i mexicans. Tenim cotxes coreans, alemanys o americans. El campechano ha tingut parelles gregues o alemanyes. The world is ours! I això ho sap el senyor Twitter. Per aquest motiu hi ha un magnífic botó que permet traduir tuits. Quines coses té el segle XXI. Un segle que et permet preguntar al teu assistent de veu si el coneixement és cognoscible, però que pel que sembla no et permet saber què diu un tuit en català. Prem el botonet! No se’t caurà el cabell, no se’t congelaran els mugrons, ni et caurà la tita al terra. De debò. I encara que estiguis a la distància suficient per escoltar una conversa on es barregi el català i el castellà, no se’t presentarà l’Hernán Cortés per fotre’t bronca. 

Acabo amb una pedra. Es troba al British Museum de Londres. Es la famosa Pedra de Rosetta (no, la tal Rosetta no tenia càlculs renals). La pedra conté el mateix decret en tres escriptures diferents: jeroglífica, demòtica egípcia, i grega. I dic jo: si en l’any 196 a.C. la gent respectava la llengua dels altres, per què en el segle XXI hi ha arqueòlegs del Twitter que exigeixen que els catalans escriguin en castellà quan aquest persona pot prémer un botó sense que se li caigui el cabell, se li congelin els mugrons o se li caigui la tita al terra? Potser d’aquí a dos mil anys apareix un tuit enterrat en les ruïnes d’un “ofendidito” de Villaboina de abajo escrit en castellà amb la resposta en català. I amb sort al Harrison Ford del futur això li sembli normal. 

Per cert, tant l’Andrea Mármol com la Inés Arrimadas, a qui anava dirigit el tuit, coneixen el català.