LA MALDAT QUOTIDIANA

La psicologia social, de manera genèrica, descriu la maldat com “el mal intencional, planejat i moralment injustificat que es causa a altres persones, de tal manera que denigra, deshumanitza, danya, destrueix o mata a persones innocents”. No totes les maldats són iguals. D’una banda, està la maldat extrema, que se situa fora de la moralitat i de qualsevol espai amb valors humans: terrorisme, guerres injustes i il·legals basades en mentides, genocidis, violència de gènere, etc. Però després hi ha una maldat quotidiana, diària, que envaeix espais públics i amb la qual convivim en tot moment. Tot i així, no hem de rendir-nos davant aquesta maldat de mitja intensitat ja que intoxica la convivència i pot ser el detonant de futures maldats extremes. 

Segons Ervin Staub, professor emèrit de psicologia en la Universitat de Massachusetts, per a parlar de maldat s’han de donar conjuntament les següents característiques:

Són accions intensament nocives, que impliquen dolor, sofriment i pèrdua de la vida o de potencial personal i humà.

Reaccions davant un estímul desencadenant que l’agent percep com a advers –atac, amenaça o frustració.

Són conductes extremadament nocives, que resulten desproporcionades respecte a qualsevol provocació.

La qualitat distintiva de la maldat és la seva durada o repetició en el temps. Tot això ocorre quan l’agent exclou moralment a l’altre i ho converteix en prescindible o irrellevant.

Al final, aquesta maldat de mitja intensitat, diària, quotidiana, es converteix en el conte de la granota a la qual se submergeix en aigua a temperatura ambient mentre no percep el continu augment de temperatura fins que mor. 

La maldat quotidiana dialoga amb el racisme, la xenofòbia, l’homofòbia, el masclisme i, sí, també amb la catalanofòbia. Perquè, d’acord, els Pablo Casado de torn no es posen caputxes blanques i cremen creus, però amb les seves manipulacions i les seves mentides van omplint lentament el dipòsit d’odi, van assenyalant col·lectius, van minant la confiança dels pares en els professors i van situant qualsevol element cultural relacionat amb Catalunya sota sospita, com si sentir-se català i protegir la llengua catalana fos un crim. 

També la passivitat forma part de la maldat quotidiana. Els llibres d’Història potser no inclouen fotos de persones que van decidir abstenir-se de denunciar-la, però integren una massa anònima a la qual, o bé no perjudiquen les mentides, o bé són la benzina que fa moure el motor dels seus interessos, encara que sigui sota el diluvi de l’odi. El silenci còmplice, el més sorollós de tots.

Pablo Casado, candidat a presidir un país de 47 milions de persones, ha posat el focus sobre un col·lectiu de 71.000 professionals de l’ensenyament, ens ha assenyalat, ens ha estigmatitzat, ens ha convertit en monstres que torturem a nens, sense proves, sense denúncies directes en un jutjat. Ha posat damunt de la taula la seva merda intel·lectual i ha encès el ventilador. I això només té una resposta: l’exercici de la maldat quotidiana, lenta, a vegades fins a imperceptible, però efectiva. 

És evident que l’agressivitat resulta més explícita. La violència és visual, arriba a les retines directament, impacta en el nostre cervell amb total efectivitat. Les paraules, que sempre remeten al pensament abstracte, són més subtils. Permeten que entri en joc la imaginació i alimenten els fantasmes d’una societat que ja ha estat entrenada en la catalanofòbia des de fa anys. Quantes persones, després d’escoltar a Pablo Casado, hauran imaginat a un nen fent-se pipí damunt perquè un professor català li ha obligat a parlar en català? I quantes persones trobaran justificat en el futur que s’enviï la Guàrdia Civil als col·legis per a obligar als professors ha impartir un 25% de classes en castellà? I és que, no estem parlant d’una sentència judicial, de la invasió de competències o que una vegada més les lleis catalanes rebin una nova dosi d’espanyolitat. Estem parlant de la mentida com a motor d’estereotips, marginació i respostes contundents, per no dir violentes, contra col·lectius vulnerables. Observem què diu l’article 510 del Codi Penal:

Seran castigats amb una pena de presó d’un a quatre anys i multa de sis a dotze mesos:

a) Els qui públicament fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l’odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat.

Ja basta. Ja n’hi ha prou de piromania social. Ja n’hi ha prou de mentides. Ja n’hi ha prou de fer mal. Ja n’hi ha prou d’aquesta maldat quotidiana amb la qual molts ens neguem a conviure. Ja n’hi ha prou d’aprenents de Goebbels amb sou públic, de periodisme irresponsable i d’aquests exercicis quotidians de maldat. Ser professor català no és un delicte. Que la societat catalana majoritàriament continuï donant el vistiplau a la immersió lingüística no és un delicte. Sentir-se formar part d’altres identitats que s’allunyen del relat oficial no és un delicte. Fomentar l’odi, sí que és un delicte.

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook