Ho sento, o no, però aquesta pàgina tornarà a aparèixer a la teva

Benvolguda, o no, Adela:

No sé qui ets. Desconec quins són els teus mèrits a la vida, més enllà de que a la teva foto de Facebook somrius amb una copa a la mà envoltada de cors. Sé també que ets valenciana i que vius a Catalunya (o al menys és el que has dit en un altre comentari). Però si alguna cosa m’ha quedat clara és que, en el moment en què t’he dit que aquest blog és indepe, m’has insultat dient-me feixista i has acabat amb un “Visca Espanya” i un puny. Pues bueno, pues vale, pues de acuerdo.

No et puc prometre que el meu blog no aparegui mai més en el teu timeline de Facebook ja que és probable que, si alguna de les teves amistats és seguidora d’aquest blog i considera interessant compartir algun article, hagis de veure de nou a aquest astronauta que des del seu planeta intenta trobar respostes a allò que feu els humans en el vostre món esfèric. Sí que et prometo, en canvi, respondre amb paraules a tot allò que considero injust. Per exemple, considero injust que m’anomenis feixista. I és que aquesta estranya afició a omplir amb prejudicis i estereotips els buits que tots tenim sobre la vida d’altres persones potser sí fa un cert ferum a totalitarisme. T’imagines que jo, sense conèixer qui ets realment, digués que ets una nazi només pel fet de que jo no et caic especialment bé? Encara crec una mica en l’ésser humà i tinc l’esperança de que amb mitja hora de conversa tranquil·la amb mi o amb la lectura més o menys continuada d’aquest blog, veuries que el model social que defenso no té absolutament res a veure amb el feixisme. També soc optimista davant del fet que els nou milions de visites al blog avalen aquest fet. Coses meves.

Dius que si ens publicitem és perquè volem opinions. El tema és que el teu ús del plural és erroni si fas esment a aquest blog, ja que es tracta d’un espai unipersonal que, sobretot, pretén establir una comunicació unidireccional. Per a la bidireccionalitat m’apuntaria al Tinder. El que opini la gent em sembla molt bé (o no) però és que… com dir-t’ho suaument… la teva opinió potser no em resulta especialment important. Podria dir que m’importa una merda, però tampoc vull donar-te espais al victimisme. 

La cultura és important. No sé si en tinc molta o poca. Sé que “més” s’accentua però més enllà d’això tinc la mania de situar la cultura en el marc que mereix, com és el de la necessitat de viure-la amb tota la intensitat, de llegir, de viatjar, de saber què pensen diferents persones a les què considero interessants. Repeteixo: que jo considero interessants. El cas és que has arribat al MEU espai digital per insultar i aquest fet no et situa al mateix nivell que els meus herois culturals. Vull dir-te amb això que l’activitat d’escriure comentaris en el MEU espai digital no et fa interessant a priori, com fer-te una foto subjectant un got i posar-te cors com si fossis un Teletubbie amb gin tònic, no et fa influencer. Això s’entén?

Confesso que ja no sento tanta passió per aquest acte tan disruptiu i antic com és escriure un blog. La tristesa a vegades es filtra pel temps i l’espai i sembla no tenir intenció d’anar-se’n. Vivim atrapats en un munt d’identitats i de deures socials. Volem rebre la mirada dels altres i, el que és pitjor, la seva aprovació. I què vols que et digui: jo a la vida ja tinc una nota des de fa temps. Quan s’arriba a una certa edat, s’han passat molts exàmens sota l’escrutini vigilant de tants i tants examinadors que les opinions de persones que, ni coneixes, ni tens ganes de conèixer, adquireixen el no valor, l’interès zero, l’antimatèria en forma d’eco llunyà. Però si el no valor d’aquestes “opinions” provoquen que un diumenge per la tarda segui davant de l’ordinador intentant comprendre un dia més la condició humana que va provocar que abandonés el planeta on vius, potser sí que tenen algun valor per a aquest humil blogaire. 

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook