Quin fracàs!

Avui no hi haurà un “estimado, o no”. I és que ara que el blog s’apropa als 9.000.000 de visites vull fer una confessió als seus lectors. No, tranquils, ni votaré a VOX, ni he deixat de ser independentista. Vull explicar-vos quins són els meus sentiments quan llegeixo els tuits que apareixen al blog.

Vaig créixer en un barri de Barcelona, concretament a la Zona Franca. De nen em passava hores jugant amb els meus amics al carrer. Parlo dels anys 70-80. Hi havia gent maca i gent perduda, joves amb les idees clares i paios enganxats al que fos. Vull dir amb això que no em vaig criar allunyat del món en una mena de bombolla, sinó que vaig veure de prop que a la vida n’hi ha de tot. A més a més, al carrer no es practica la correcció política. No li dius a cap persona “no progresses adequadament. Et cal millorar”. Un “ets idiota” resulta més directe.  Per aquests motius, quan llegeixo tuits com el que teniu a dalt, la primera cosa que em ve a la ment és un “quin paio més gilipolles. Com pot haver escrit aquesta merda?”. Suposo que ho imaginàveu. Després sempre intento endevinar per què hom pot dir això sense experimentar cap mena de vergonya. Queda clar que quan algú parla de “territorio fallido” o d’enviar-nos a l’exèrcit, no només ha fallat una cosa, sinó que és el resultat d’una llarga cadena d’errors: del sistema educatiu, dels seus pares, dels seus amics, de la societat en general… No parlem de nens de Primària (potser sí de gent primària) però és que es tracta de pensaments que formulen persones adultes en una xarxa social de 353 milions d’usuaris actius al mes. A això ha conduit la seva vida? A confondre la realitat amb una pel·lícula de John Wayne? Doncs quin fracàs!

No cal dir que créixer és un procés dolorós i fins i tot inquietant. El futur no se sembla al que imaginaves de petit, no vas estar suficientment atent a l’escola, no interpretes correctament la realitat, tens un concepte sobre tu mateix que a vegades està separat per un abisme del que ets i, sobretot, has après molt poc de moltes persones i molt d’unes poques. És normal. Ser adult no és garantia de res. Però quan llegeixo per primera vegada els tuits del blog, una part de la meva esperança s’enfonsa en una mena de tristesa vital.

Ja sé que podeu dir que no tothom és així. Ho tinc clar. No tothom és així. No tothom vomita això, no tothom és catalanòfob, no tothom té greus problemes per analitzar la realitat, no tothom odia la diferència. En soc conscient. El senyal de que això és cert és que encara no ens hem devorat els uns als altres. El cas és que les xarxes socials són allà i, distorsionada o no, ens ofereixen una imatge de la realitat. I aquesta realitat no m’agrada.

“Territorio fallido”. De debò, en quin marc mental té cabuda aquesta expressió? El 1920, l’ornitòleg britànic Henry Eliot Howard va introduir en la ciència etològica el concepte de territori animal. Va comprovar que, en moltes espècies animals, els individus marquen l’àrea sociogeogràfica que habiten de forma molt clara i persistent a través de diferents mitjans: orina, excrements, tuits, tot alhora… Al llarg d’aquests anys he comprovat que darrera d’aquesta gent hi ha una mena de gos amb Twitter que només concep la seva vida si marca un territori. És la possessió de territori quelcom que omple de sentit la seva existència. I no només això: ho han de verbalitzar i amenaçar si veuen en perill la pèrdua del lloc on fer el seu pipí metafòric. I és llavors quan em surt l’adolescent de barri i penso en la merda que li passa el seu camell o en que només mereix una bona hòstia intel·lectual. I és en aquest punt quan el blog intenta tenir alguna mena de sentit en un món estrany que dialoga diàriament amb l’absurd. Sou benvinguts!

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook