Popó interestelar

Benvolgut, o no, redactor de El País:

Els lectors habituals d’aquest blog (algú n’hi haurà) saben que fa unes setmanes vaig decidir marxar a un planeta molt petit que es diu Q3 perquè estava fart de tanta estupidesa. Al cap i a la fi, viure en un lloc on només hi ha un estúpid està molt bé. El cas és que he explicat molt poc de com és la meva vida a Q3. Practico una certa opacitat informativa. Per exemple, no he enregistrat cap vídeo on es vegi com faig popó. En un planeta tan petit, imagina com és la gravetat i els efectes que es produeixen quan arrugues la cara i fas popó. De fet té la seva càrrega estètica. Quan tot això sura pels aires sembla un concert de Coldplay. Tanmateix, no goso fer un reportatge per la por a resultar excessivament… explícit. Dic això perquè tots els mitjans d’informació elaboren productes informatius que són només un petit tast de la realitat. L’espai del que disposen és molt limitat i el món que ens arriba a través de les pantalles és minúscul. Però a vegades aquesta opacitat informativa és escollida i no es veu allò que s’hauria de veure. Hem vist com viu el campechano a Abu Dhabi? Hem vist molts reportatges sobre la indústria espanyola d’armament? Veiem molt sovint en les televisions espanyoles a persones parlant en català, galleg o euskera? Resposta a tot: no. I pel que fa a aquest darrer assumpte, resulta estrany perquè 14 milions de persones en aquest país són al menys bilingües. No és poca gent. Al final, el que no es veu en els informatius és igual d’important o més que el que es veu. I això és producte d’un procés d’elecció de com veure la realitat que es fa als consells de redacció dels mitjans.

Tinc la impressió que Espanya ha experimentat una forta regressió en molts aspectes. A tall d’exemple, no només no s’han acabat de comprendre qüestions com el bilingüisme sinó que, a més a més, s’han fet diverses passes enrere. No queda lluny aquella època en què en els informatius espanyols es subtitulaven en castellà les declaracions de Jordi Pujol en català. Tant era així que l’expresident de la Generalitat era conegut com “el karaoke”. Ara, en canvi, els periodistes demanen als polítics que repeteixin en castellà exactament el mateix que acaben de dir en català. ¡Y ahora en castellano!”, crida sempre algun periodista. Això només pot respondre a dues possibilitats (o les dues alhora):

  1. El periodista no vol perdre cinc minuts subtitulant en castellà els vint segons de tall de veu que inclourà en la peça informativa per televisió o doblant al castellà el tall per a la ràdio. ¡Yo paso, tío! ¡Que hablen en español que para eso están en España!
  2. Que hi hagi una estratègia de fer invisibles llengües com el català, el galleg o l’euskera. És a dir, que no surtin persones parlant en català, en galleg o en euskera en les televisions o en les ràdios espanyoles. I així, de mica en mica, lentament, apartant-les de l’espai públic, fan que aquestes llengües siguin inútils. Això seria un etnocidi però, veient com funcionen els mecanismes castradors del nacionalisme espanyol, s’ha de veure com una resposta a l’aversió a subtitular els talls de veu. 

Per acabar, no m’agradaria que et quedis amb la imatge del popó interstelar, però si creus que té un interès informatiu, parlem-ne. S’han vist coses pitjors en la premsa espanyola. 

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook