Cartes d’un català exiliat en un planeta petit

Benvolguts, o no:

Aquesta serà la primera carta que us enviaré des de l’espai. No sé ben bé per on començar. El tema de fons és que necessitava allunyar-me de la Terra i ja ho he fet. Aprofitant que tinc el passaport COVID, he fet les maletes, li he robat la nau a l’Elon Musk i me he pirat a un planeta del qual encara no en sé el nom (us mantindré informats). Això no vol dir que m’hagi oblidat de vosaltres. Aquí les nits duren poc però us prometo que a les nou del vespre sec ingràvid (oxímoron) en la meva cadira i observo el vostre planeta amb una barreja de nostàlgia i alleugeriment. 

He de dir que volia acomplir el meu somni de viure un any als Estats Units (fer un Guardiola en tota regla) però ahir vaig veure una roda de premsa del Biden i, què voleu que us digui, potser m’espero un temps.

Ho sé, us estareu preguntant, i què coi fas allà, sol i sense poder beure el teu té Earl Grey en un Starbucks amb la teva moneda de xocolata blanca que tant t’agrada? El rerefons de tot és que em sento… no sé com explicar-ho… una mica brut. Porto molts anys fent cartes a gent que no vol entendre res, barallant-me en Twitter, llegint comentaris que farien dimitir a més d’un professor i veient com els indepes es treuen els ulls. I no sé, ja estic una mica fart del gènere humà. I consti que després dels suricats crec que l’ésser humà és l’animal més divertit. 

En aquests anys han passat moltes coses: algunes molt bones (un llibre, per exemple) i algunes no tan bones (us he explicat que vaig anar a un acte de conciliació en un jutjat que va acabar en res?). I què voleu que us digui? Estic una mica cansat. Porto unes setmanes desorientat i sense saber què fer amb la meva vida (tot i que el més probable és que, com sempre, sigui la pròpia vida la que em digui què he de fer). En resum: crec que ja he superat el nombre assumible de persones que alguna vegada s’han cagat en mi a causa d’una carta. Què puc fer llavors? El primer, allunyar-me. Faig un break. Anècdota. Vaig començar a llegir el llibre “El sutil arte de que (casi todo) te importe una mierda” del Mark Manson. Sabeu què em va passar? Efectivament, a meitat de llibre em vaig adonar que m’importava una merda llegir aquell llibre i el vaig abandonar. Però ara tinc un dubte: l’escriptor va fracassar amb mi o, ben al contrari, va aconseguir que tot m’importés una merda, fins i tot el seu llibre? No sabria què dir. I això em porta a la gran qüestió: he d’aprendre a que tot m’importi una merda? M’ha d’importar una merda el que digui un imbècil sobre els catalans? He de renunciar a creure en l’escriptura com una manera de canviar el món? He d’adoptar un paper de simple observador de la realitat sense actuar amb una certa pro activitat? Doncs no ho sé. I en aquest punt em trobo. 

De moment, m’he exiliat. Ja sabeu que l’exili és molt català. No renuncio a ser català però ho faré des d’aquest planeta, lluny de la Terra, a milers de kilòmetres de l’arrel del conflicte. Si ho fan els periodistes madrilenys quan parlen de Catalunya, suposo que jo també ho podré fer. Tanmateix, aquí hi ha un segon tema. Faig un altre break. Heu vist algun espectacle del Bo Burnham? Us recomano els seus espectacles a Netflix. És un geni absolut. Sobretot heu de veure el darrer. Es diu Inside i el va fer durant el confinament. Parla de moltes coses però és especialment brillant quan jutja el paper de les xarxes socials en les nostres vides. En aquest espectacle s’analitzen les relacions parasocials, que són les falses relacions socials que es desenvolupen amb personatges mediàtics i que es perceben com si fossin persones properes a nosaltres. Jo no sóc mediàtic però llegint alguns comentaris sí que he notat que hi ha gent que em percep com algú proper a les seves vides, com si em coneguessin de sempre. I no, és fals. I més en un paio introvertit com jo. Oblideu-vos d’això. Internet no és el millor espai per conèixer ningú. El millor espai és un coixí compartit, mirant al sostre després d’haver fet “cosetes”, o una xerrada a les quatre de la matinada quan et deixes anar amb una persona amb la què et trobes bé, o un viatge llarg, o un conflicte greu, però mai un blog, o una pàgina de Facebook o un compte de Twitter. Tornem al Bo Burnham. Un dels moments més interessants d’Inside és quan analitza les relacions parasocials des del punt de vista del creador de continguts. Parla de la vulnerabilitat, de la fragilitat, de com et pot afectar l’exposició pública, de sentir-te atrapat entre voler fer uns bons continguts o que t’importi una merda la reacció de la teva audiència. Boom! I és aquí on m’identifico plenament. Em trobo en l’espai entre voler crear continguts que interessin algú o barallar-me amb mig món amb el preu que això et fa pagar. De moment no he trobat l’espai que aconsegueixi fer-me feliç amb l’escriptura sense crear-me enemics. I el vull trobar. No sé on és però el vull trobar. 

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook