Què és el BLOG SOCIETAT ANÒNIMA?

Porto uns dies observant comentaris referents al Blog que m’han deixat una miqueta en fora de joc. Tinc la impressió que un determinat nombre de persones llegeixen els tuits que acompanyen els articles (però no els articles) i que pensen que aquestes captures representen el meu pensament. Res més lluny de la realitat. Ho posaré en majúscules perquè vull que arribi clarament el missatge:


EL BLOG SOCIETAT ANÒNIMA ÉS UN BLOG PERSONAL QUE PRETÉN DENUNCIAR QUALSEVOL MOSTRA DE CATALANOFÒBIA, JA SIGUI EN L’ÀMBIT POLÍTIC, EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ O EN LES XARXES SOCIALS. SEMPRE ACOMPANYO ELS ARTICLES D’UN TUIT O D’UN TITULAR PER A CONTEXTUALITZAR EL MISSATGE. SERIA UNA MICA ABSURD REFERIR-ME A UN TUIT I NO INCLOURE’L EN L’ENTRADA DEL BLOG. 


Queda clar? No només no comparteixo el contingut dels tuits o dels titulars, sinó que els denuncio. Com ho faig? A través d’unes suposades cartes que sempre s’inicien amb la fórmula “estimado, o no”, que crec que ja haurien de conduir al lector sobre el que es trobarà a continuació. Intento, a més, omplir aquestes cartes amb tota la ironia de la qual sóc capaç. Crec que la ironia i l’humor són armes molt potents. Una altra cosa és que el meu humor no et resulti graciós o que no estiguis d’acord amb el contingut dels articles. 

Preguntes recurrents:


Et llegeixen els que escriuen aquests tuits o el polític/periodistes de torn?


A vegades sí i a vegades, no. I sí, m’han insultat i amenaçat. Ningú va dir que portar la contrària a la gent fos fàcil. 

Per què desenfoques a vegades el nom dels autors dels tuits?


Tinc un cert criteri sobre això. Si es tracta d’una persona que es pot reconèixer a la foto del perfil o el seu nom és real, tinc el costum de desenfocar la seva identitat. Faig excepcions depenent de la gravetat del tuit. És un tema que em provoca uns certs dilemes. Depenent del comentari, puc admetre que tots ens equivoquem i que tampoc cal sotmetre a ningú a cap linxament. Això sí, qui insulta a algú en una xarxa social, que és pública i que té milions d’usuaris, deu també ser responsable del que publica. Al meu entendre, no és el mateix realitzar una exhibició pública de nacionalisme caspós i passat de moda, que insultar o amenaçar. Evidentment, si el tuit o el comentari l’ha efectuat una persona àmpliament coneguda, no oculto la seva identitat. Seria absurd fer-ho amb algú que diu “son los vecinos los que eligen al alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”. Trobo a faltar l’oratòria de Rajoy.

Per què no ignores als que escriuen aquests tuits?


En els llibres d’Història hi ha milers d’arguments que demostren que les persones o els pobles no s’han de quedar callats davant aquest atàvic costum que tenen alguns de menysprear o reprimir. El feixisme, en qualsevol de les seves formes o intensitats, no desapareix tancant els ulls i demanant un desig a les estrelles. 
Amb el pas dels anys he descobert que sóc altament intolerable davant les injustícies. Això m’ha fet més rondinaire, però també crec que m’acosta a una certa idea de llibertat. Aquells turistes monolingües que visiten zones bilingües i que es queixen de rètols en català, en basc o en gallec, no desapareixeran ignorant-los. El masclisme no desapareix ignorant-lo. I el mateix succeeix amb l’homofòbia, el racisme o la xenofòbia. Tant de bo en el 36 els espanyols haguessin pogut ignorar a Franco. Us imagineu l’escena entre dos republicans?
– Ignora-ho. Ja veuràs com es cansa si no li fas cas ningú.
– Nen, que està matant gent.
– Té un mal cafè. Ja se li passarà.

I has de ser tu el que escrigui, per exemple, contra la catalanofòbia?


Evidentment, no. No sóc la veu de ningú. No obstant això, convido a tothom a l’activisme digital. Convido que a través de les paraules i de l’intel·lecte marquin les fronteres entre el que és un comentari i el que és pura catalanofòbia (o masclisme, racisme, etc.). El debat públic mou a l’acció i la unió fa la força. No descobreixo res en aquest sentit. Abans deia que sóc altament intolerant davant les injustícies. Però és que, a més, tinc la sensació que els líders polítics catalanistes han dimitit en el seu deure moral de defensar al poble català dels atacs d’aquells que pretenen imposar una visió monolítica de la realitat. En moltes ocasions, no m’he sentit representat per les seves actuacions. El seny mal entès, el peix al cove, la puta i la Ramoneta, l’amor pel càrrec i la paga… tots aquests conceptes tan coneguts, són una cotilla per a les aspiracions d’aquells que volem una societat més justa. Doncs no, no em sento defensat pels polítics catalanistes que, com a màxim, es limiten a missatges simbòlics, metàfores i performances més pròpies d’un museu d’art modern que de la política. I aquest buit polític en la defensa de drets és un dels combustibles d’aquest blog en particular (i en general, de l’activisme digital o de l’activisme del carrer). Cridem qui volem ser. Cal explicar-li-ho a qui no ho entén o no ho vol entendre. 

Us demano que llegiu els articles, que no us quedeu només amb el tuit. M’encantaria també que els compartíssiu en les vostres xarxes socials i que, si us sentiu representats pels continguts dels articles, doneu visibilitat a aquest espai. Recordeu la màxima d’aquest blog: si el Blog Societat Anònima us agrada, recomaneu-lo als vostres amics. I si no us agrada, feu-ho amb els vostres enemics. Tinc també un llibre (queden pocs exemplars). Es diu BENVOLGUT, O NO (Viena Edicions, 2016). I si coneixeu algun editor que vol publicar una segona part, serà “benvingut, o sí”.

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook