Soc “populatxo”

M’agrada el futbol. Algun problema? De petit em passava hores darrera una pilota i era molt feliç. Em vaig aprendre de memòria l’alineació del Barça de la Lliga del 73-74: Sadurní, De la Cruz, Rifé, Torres, Asensi, Juan Carlos, Marcial, Costas, Sotil, Rexach i Cruyff. Tenia sis anys i el futbol em divertia, com ho fa ara. Perquè és això, una diversió. Ni millor, ni pitjor que d’altres. Suposo que soc “populatxo”.

Aquests darrers dies a les xarxes socials es parla molt de futbol. Messi, el millor jugador de la història d’aquest esport, deixa el Barça. Què voleu els que no us agrada el futbol? Que no hi parlem? Deixeu-nos en pau amb el nostre dol! Ho hem de pair! Ja tornarem a parlar de la teoria endosimbiòtica de les cèl·lules eucariotes, però avui parlem de Messi. I això no ens fa ni més, ni menys estúpids que vosaltres.

Ja sé que tots necessitem reivindicar la nostra identitat, especialment quan se surt de l’establert. És una manera de situar-nos en el món. M’imagino que hi haurà gent que es ficarà en xats de música clàssica i deixarà el seu comentari llardós del tipus “les quatre estacions és una pizza sensacional però una música insuportable” o que algun altre escriurà en Twitter “odio l’òpera” per comentar l’actuació de la Megan Marie Hart. Tanmateix, els aficionats al futbol no en tenim la culpa.

Respecto profundament que no us agradi el futbol. És absolutament normal. I comparteixo amb vosaltres les crítiques als sous que cobren els futbolistes. Són desmesurats i fora de tota lògica. Això sí, tampoc estaria malament que parleu de que Jeff Koons va vendre un conillet per 91,1 milions de dòlars o que Damien Hirst va guanyar 12 milions de dòlars per un tauró dissecat. Que qui són Jeff Koons i Damien Hirst? Doncs això, que et pot agradar el futbol i saber qui són.

He gaudit molt amb el futbol. He cridat amb els gols de Messi i he experimentat moments d’èxtasi culer. També m’ho he passat bé amb algunes exposicions del MACBA, tot i que no he arribat a aquell segon de felicitat amb un gol en la final de la Champions. I tot és compatible. Ara, quan comencen aquells discursets de superioritat moral dels antifutbol, ja em toquen una mica el voraviu. Perquè la vida no és blanc i negre (si de cas, blau i grana). És brometa. La vida et dona uns 2.522.880.000 segons on hi tenen cabuda moltes coses: Picasso, Mozart, Shakespeare, Nuréyev, Messi… Tot depèn de la mirada que tinguis. Perquè, al final, tot té un valor a partir de com mires la vida. Si és des d’una atalaia moral, anem malament. De fet, m’agraden més les contradiccions.

P.D. Si feu comentaris a aquest post, només us demano que us estalvieu allò de “pan et circenses”. Està molt vist. Sé que projecta una imatge de ser una persona cultivada però el tòpic ja cansa. Que sí, ho sabem. Totes les èpoques han generat distraccions que han funcionat com a escapisme dels problemes i el poder, tan feliç. Per aquesta raó és probable que esteu fent servir Facebook o Twitter i us hàgiu trobat aquest post d’un paio que vol crear continguts per distreure la gent. Però si voleu, parlem de corrupció, de l’atur o d’economia. Comencem: el Producte Interior Brut és la suma de tots els béns i serveis finals produïts en un espai econòmic… Macagun el Bartomeu i tota la seva junta!

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook