Episodi 8. La porra contra la pell

Avui no hi ha circ. Hi ha calma tensa. Riures nerviosos. Algú es fa una foto i piula un “ja soc aquí”. Aplaudiments. Alguna llàgrima. Complicitats que donen la benvinguda al sol. Ha arribat el dia. Ja hi ha una multitud. Apareix la negror. Silenci. Tothom assegut, junts. Ja és aquí. Molt aviat, no? Deixa’ns respirar, somiar una mica, ens ho mereixem. Som lliures. Som molts. La negror avança. Només se senten els seus passos. Les paraules s’amaguen. La porra contra la pell. Crits. Empentes. Una anciana que plora. Una jove arrossegada pel terra. Sang en l’asfalt. Samarretes trencades. Com et dius? Qui ets, negror? Mai curaràs ningú. No construiràs edificis. Mai ensenyaràs a llegir als nens. Encara no ho saps, negror immunda? T’han posat la violència a la mà perquè és l’única cosa que saps fer. Què et pensaves? Creies que el teu lloc era la creativitat, inventar mons, enriquir vides amb la teva prosa? Desperta, negror. Aterra en el que ets. Tens fills? Què els diràs quan arribis a casa? Què vas fer en aquell lloc, papi? A dalt. A baix. La negror mou el braç amb rapidesa. Agita el vent que escapa del dolor. Una taca de sang en el teu vestit de Robocop. Mirada encesa en sang. Et pica el nas. Per què serà? Cafeïna en vena i un motor d’odi per cor. No saps que davant tens persones. Has perdut el món de vista. O potser, simplement, has perdut el món. Gaudeixes amb la teva feina? Te l’emportes a casa com un cafè del bar? Resulta difícil fer un lloc a la tendresa o a la sensibilitat. La negror es va oblidar de viure. Va cedir la seva vida a la lleialtat. Una bandera. Un himne. Sense vida pròpia hi ha molt a omplir, no sigui que el buit et retorni a la realitat.

I davant la vida. Davant teu, projectes. Has donat l’antepenúltim cop a un estudiant de Dret. Pobre il·lús. Viu en un lloc en el qual les lleis s’imposen amb sang. El penúltim cop l’has regalat a un poeta, d’aquests que miren la lluna i dibuixen versos. L’últim cop se l’ha emportat una mare, algú que va dur vida al món. Una heroïcitat en aquests temps confusos. Què és l’amor, negror? I la bellesa? Què és plorar d’emoció, riure d’alegria, guanyar ànimes amb saviesa? No ho saps, negror. Mai no ho sabràs. Quan la violència és la teva vida, tot això queda enrere. S’evapora en cada cop, en cada puntada voladora, en cada intent d’escanyament quan les teves mans et tanquen portes que mai podràs obrir. T’odiaria si fossis alguna cosa, si tinguessis valor. Però ets… res. Un error del sistema. L’equació incorrecta. La tara. L’esquerda.

Se n’ha anat ja la negror? La foscor que no pot escapar de la foscor, que perseguirà ombres i que mai trobarà el seu lloc. Demà estarem tu i jo, vida meva. T’estimo. Les nostres mans conqueriran el món. Somiarem en gran. Vull ser jo. M’ho he guanyat. Recorda, negror, que el paper sempre guanya a la pedra.

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook 

youtube