Episodi 7. El paracaigudista i el fanal

Tot circ que vulgui dialogar amb el perill o el suspens té acròbates. D’acrobàcies n’hi ha moltes, des de crear una societat fantasma a Panamà, a fugir al Golf Pèrsic amb l’excusa de… Bé, de fet sense cap excusa. Coses de la inviolabilitat. 

El circ espanyol té molts acròbates. Alguns actuen amb la xarxa de la impunitat i d’altres són pur entreteniment per a les masses. Pan et circenses o, en aquest cas, Pam et fanalis!

Posem-nos en situació. 12 d’octubre de 2019. Com cada any, per celebrar l’inici del genocidi americà, el circ espanyol treu l’exèrcit al carrer i el fa desfilar. Coses dels països “no nacionalistes”. Passeig de la Castellana. Davant del Bernabéu. Els reis i els seus súbdits més fidels somriuen davant de senyors enfadats i alguna cabra despistada. Del cel apareix un paracaigudista. Però no és un paracaigudista qualsevol. He’s the man! He’s the best! I a més a més, porta una bandera espanyola enganxada al cos. I no qualsevol bandera. Una bandera XXL. Gran. ¡Que se vea, cojones! És l’èxtasi espanyol. I de cop… el cop. Pum! Sec. Curt. Sorollós. El paracaigudista de Playrojigualdi es fot una trompada amb un fanal. Les cares dels reis i dels seus súbdits més fidels són un poema… de Gloria Fuertes per ser més exactes. Y de pronto, como una ola, el militroncho se dio una hostia con la farola.  Pobre farola. Estaba sola. Abascal se puso triste, con su barbita en ristre. El paraca se hizo un nudo. Todo el mundo se quedó mudo. Uf, he recordat la Gloria Fuertes i m’he emocionat. 

Sense cap mena de dubte, el gag del paracaigudista i el fanal és l’escena més berlanguiana dels darrers anys. I si soc just, he d’agrair al circ espanyol aquest moment tan especial. Gràcies, de debò, per aquests instants de pur surrealisme còmic. N’hi ha més que analitzarem en futurs lliuraments d’aquesta blog sèrie però aquest… uf, brutal. La posada en escena és sempre la mateixa: soldats passejant al ritme de música militar, armament, una munió de banderes espanyoles, els reis, la noblesa i els súbdits. Preciós. Se suposa que és un dia en què no fas ostentació del poder intel·lectual del país, dels avenços científics, de l’I+D+I, de les start ups o de l’emprenedoria. Fas ostentació del teu exèrcit. És com un: veieu que ben preparats estem per a quan ens ataquin els extraterrestres? Que si, que si a Putin o a qualsevol altre li dona per fotre uns missilets, ens anem tots a buscar el millor lloc del cel (o de l’infern, depèn de cadascú). Però el circ espanyol té aquest dia per fer la seva desfilada. Con les que es fan a Disneyland però amb cabres.  Per aquest motiu, que en ple paroxisme de nacionalisme i d’exhibició del poder violent de l’armament, un paracaigudista es foti de lloros (sense fer-se mal, lògicament), és un motiu de justícia poètica.

Doncs, no. No m’agraden que alguns països facin desfilades militars. No m’agrada aquesta exhibició de soldats o d’armament. Ho trobo totalment prescindible. Si a més a més, Espanya és un Estat en el que es parla dels nacionalismes “perifèrics”, oblidant que la raó fonamental d’aquestes desfilades és la creació d’un relat unificador vers una suposada idea de nació i d’identitat nacional al voltant de l’exèrcit, el tema és encara més incoherent. Doncs res, que si volen vagin llençant paracaidistes pels puestos. Però que, al menys, s’adonin que això és una mostra casposa del nacionalisme més reaccionari. No ho oblidem. És el circ espanyol.

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook 

youtube