Episodi 5. Belén Esteban

Belén Esteban és d’aquelles persones que, quan em pregunten si m’agraden les dones, em vegi obligat a respondre: depèn. Perquè d’aquesta dona no m’agrada res. Ni la seva veu, ni el que diu, ni com ho diu, ni el que pensa, ni el que busca, ni el seu projecte vital, ni la seva buidor intel·lectual, ni la seva filosofia de vida… Respon al paradigma del que seria el meu Leviatan. Ex d’un torero, ex cocaïnòmana, excèntrica, excitada, explosiva, exagerada, execrable, eeeecs… Això sí, Belén Esteban és un dels símptomes que ens situen en una societat orfe de valors com el respecte a la saviesa, al coneixement, a la reflexió personal o al periodisme de debò. I és que, des de l’òptica del més pur capitalisme, Belén Esteban és una triomfadora. Si parem atenció en la llei de l’oferta i la demanda, ha aconseguit el més gran dels èxits: ser famosa en un món on la fama té l’arxiu adjunt de l’èxit social. I per aquest motiu, es tracta d’un cas de total eficiència econòmica, o el que seria, poc cost amb el més gran dels beneficis. Sense estudis, sense experiència prèvia en el món dels mitjans de comunicació i amb l’únic mèrit d’haver-se ajuntat amb un torero sense moltes llums i la seva ruptura posterior, encara es passeja pels platós explicant vés a saber què sobre temes que, pel que es veu, interessen el seu públic. Ja ho va dir el George Cristoph Lichtenberg: “a la glòria dels més famosos s’adscriu sempre la miopia dels seus admiradors”. 

Se’m fa difícil situar aquest personatge dins d’un sol paper del circ espanyol. Pallassa, equilibrista, malabarista… Potser tot això i més. Forma part de l’Star System espanyol i, tot i que sembla una mena de Norma Desmond Choni, encara belluga, com es diria en una parada de peix del mercat. Oblida-te’n del glamur de la Greta Garbo, de la bellesa de l’Ava Gardner, del misteri carregat de sensualitat de la Marlene Dietrich. Esteban és la “princesa del pueblo”, definició que no sé si fa més mal a la imatge de les princeses o del poble. 

Crida tot el que un ésser humà pot cridar, exerceix de personatge d’aquests vodevils que tant agraden els madrilenys, distorsiona la diferència entre ser senzill i ser hortera i, el més lamentable, demostra un cop més que el somni de viure en una societat autènticament meritocràtica encara està lluny.

En plena postmodernitat, tot allò que no omplen el gust per aprendre, per la curiositat o els valors compartits com l’excel·lència, l’ompliran aquests personatges que canalitzen la derrota d’un sistema fet per obtenir el màxim benefici amb el mínim esforç. Pensar poc, explotar el nostre cervell més reptilià o fer de les misèries alienes un espectacle sota els focus d’un plató forma part d’una manera de fer televisió. Afortunadament, n’hi ha d’altres. I afortunadament, una gran part de la població segueix admirant persones que milloren la societat. Però encara omplen moltes hores de televisió aquests personatges i el seu target ja podeu imaginar quin és. Hom pot pensar que aquesta manera de fer televisió és innòcua, que no fa mal. Però és evident que crea un relat perquè menysprea la bellesa de la reflexió assenyada, del diàleg tranquil entre persones, dels punts de vista que s’han cuinat lentament amb l’experiència i anys d’investigació o de creació artística. 

Per acabar, demano perdó. Potser us esperàveu un text més divertit però és que aquesta dona no em fa gens de gràcia. I és que el problema rau en que no només està ella. Hi ha tot un exèrcit d’experts en res, estrafolaris, mal educats, reaccionaris i casposos que fan que el circ espanyol sigui especialment tòxic en les nostres vides. I com entre que deixin de ser tòxics o que evitem que apareguin davant de les retines de la societat en la què vivim, em sembla més realista la segona opció, proposo independitzar-nos d’aquesta merda mal anomenada entreteniment televisiu. Com si l’entreteniment no pogués ser intel·ligent.  

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook 

youtube