Episodi 3. espanya en minúscules

El circ sempre té moments divertits. Normalment la bella acció de fer riure es delega en els pallassos, aquests personatges que vesteixen de forma estrafolària, amb colors llampants, plens de maquillatge i que calcen unes sabates anormalment grans (com l’Agatha Ruiz de la Prada però sense veu pija). Tot en els pallassos és excessiu, hiperbòlic. Els nens (i no tan nens) riuen de les seves maneres maldestres, de la seva forma de parlar, de la seva tendència al caos. Però més enllà de l’estètica, els pallassos ens situen davant d’un mirall. Portar la realitat en altres territoris per transgredir les normes socials o, com a mínim, qüestionar-les, sempre és un exercici sa. Tot i així, un dels principis més importants en la professió de pallasso és delimitar la frontera entre la persona i el personatge que interpreta l’actor perquè una cosa és riure “amb” i una molt diferent és riure “de”.

En aquest circ espanyol vull riure’m “de” perquè després de l’1 d’octubre de 2017 se’m fa molt difícil riure’m “amb”. El meu sentit de l’humor va ser desallotjat per la força dels espais comuns. Ahir, aquesta capacitat que té el circ espanyol de provocar vergonya aliena i, amb aquesta, la seva obstinació per fer el ridícul es va manifestar de nou. L’atzar va fer que la selecció espanyola jugués contra la selecció de Kosovo, un país que es va independitzar a través d’una DUI l’any 2008 i que ja ha estat reconegut per 113 membres de l’ONU. Estats com els EEUU, el Regne Unit, Alemanya o França ja reconeixen Kosovo com a estat independent. Però vet aquí que aquesta “democràcia plena” que és Espanya, s’hi nega. Per què? No cal haver vist House of cards, Borgen Baron Noir per saber com funcionen alguns polítics. Perquè reconèixer la legalitat internacional d’una DUI situa a aquest país de rotondes i Mercadones en un lloc complicat davant les aspiracions de Catalunya o Euskadi. 

Hi ha moments en la vida que neixen amb vocació de dificultat. Tornar a veure la teva ex o anar al funeral d’algú amb qui has tingut conflictes no entren en la categoria de millors dies. És allà on es demostra l’elegància. Perquè ser elegant no és vestir amb roba cara. Ser elegant és una actitud vital, una manera de relacionar-te amb el món, un saber estar que va molt més enllà de Versaces, Armanis o totes aquestes marques pijes. Ahir la televisió espanyola, per ordre del govern “més progressista”, va prohibir tractar la selecció de Kosovo com es tracta la resta de seleccions. Així, durant hora i mitja el locutor es va convertir en el millor jugador de Tabú que ha tingut TVE. La idea era no dir Kosovo. Però el més impactant va ser veure el marcador. ESP en majúscules i kos en minúscules. I va tornar a sortir aquesta psicologia de maltractador: la que castiga els vulnerables i es caga a sobre amb els poderosos. I així és la relació amb el món d’aquest estat que no sap ser nació perquè des de 1898 no sap què és. Una vegada més va quedar demostrat. 

Hi ha un perill en els pallassos: acabar sent un pallasso trist, algú que ha perdut la capacitat de riure’s de la vida d’una manera sana, començant per riure’s d’un mateix. No puc sinó recordar Calvero el protagonista de la meravellosa pel·lícula de Charles Chaplin. Calvero havia estat una gran estrella però l’alcohol, una crisi de confiança i la indiferència del públic el situen en un lent però inexorable declivi. Hi va haver una època en què el pallasso feia riure. La gent es reia “amb”. Tanmateix, la frontera que separa el riure’s “de” potser és més invisible del que pensem. Spoiler: al final Calvero mor d’un atac al cor, el territori on habita l’elegància i on el ridícul té prohibida l’entrada.

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook 

youtube