Episodi pilot


i acabar amb un “digues que ho has fet”. Fins llavors, han de venir molts riures.

El circ fascina a tota mena de públics perquè es tracta d’un micromón en el qual es mostra un ampli catàleg d’arquetips humans i perquè en ell és present el risc, l’equilibri, la força, l’emoció, el riure i aquesta sensació que el món més enllà de la carpa no és sinó una extensió del que succeeix en la pista. 

En els meus habituals passejos per llibreries he vist avui un llibre en el qual es ridiculitzaven a alguns dels personatges més destacats del procés. Suposo que el seu origen ha estat aquesta psicologia del maltractador que no es conforma amb prohibir, colpejar o ficar a persones en la presó sinó que, a més, es vanagloria de les seves accions.

Hi ha una premissa al cinema còmic basada en tres accions: digues què faràs, fes-ho i digues que ho has fet. Hem d’estar ja en la tercera fase, aquella en la qual, si això fos una pel·lícula de l’Spielberg, es contactaria amb extraterrestres. No obstant això, ja portem anys envoltats d’extraterrestres i el que m’ha arribat d’Espanya en els últims anys no s’assembla massa a una pel·lícula de l’Spielberg (a excepció dels dinosaures que rugeixen cara al sol). Jo ho veig més com un circ. 

Des que vaig iniciar aquest blog, allà pel 2010, quan el Tribunal Constitucional va decidir que el que havíem votat els catalans era lletra morta (o potser hauria de dir, orinada), el que he vist m’ha semblat més a un circ. Equilibristes de la corrupció, malabaristes de les lleis, tragadors de sabres que van oblidar els seus principis, homes forçuts de porra fàcil, cantants que un dia no van ser ningú i que segueixen amb la seva vocació, faquirs a la recerca d’un ministeri i, sobretot, molts pallassos. També he vist cabres disfressades, paracaigudistes amb tirada pels fanals, fiscals que s’adormien en judicis, obrers que voten a la ultradreta, mentiders compulsius o amants de l’aliè. És el circ espanyol. Un ecosistema de toreros que roben vides animals, cantants folklòriques que roben dignitat a la música, presidentes que roben cremes, presidents que roben paraules a la sintaxi, reis emèrits que… I por, he vist por. A parlar, a opinar, a escriure segons què, a rapejar sobre inviolables… Efectivament, és el circ espanyol. Tan ple de personatges ridículs i tan parodiable com tots els ecosistemes d’éssers humans despistats i d’adults que van vendre la seva ànima per un minut de glòria o una bandera d’un euro. 

Hi ha una expressió catalana que m’agrada: buidar el pap. El buidaré. Perquè avui inicio una blog sèrie anomenada EL CIRC ESPANYOL. No sé si realment existeix el concepte de blog sèrie. Conec les web sèries o sèries que es distribueixen per internet però mai he sentit parlar de les blog sèries. En tot cas, durant les pròximes setmanes, mesos o anys “buidaré el pap”. I no, benvolgut lector, que ningú es confongui. Aquí no hi haurà hispanofòbia (sí potser respostes contra la catalanofòbia, que és diferent). Hi haurà molta iconoclàstia. Intentaré posar en dubte aquest adoctrinament lent i subtil del nacionalisme espanyol que he rebut des que un 6 de setembre de 1967 em vaig colar de puntetes en aquest racó del Mediterrani. Intentaré que hi hagi ironia, humor, informació i, sobretot, una via per a exorcitzar la mala hòstia que porto dins i que és molta. No cremaré contenidors per no ofendre a l’Associació de Contenidors Ibèrics, però penso cremar metafòricament molts símbols. Serà també una espècie de teràpia de renovació perquè adquireixin el millor lloc en la meva vida: aquell en el qual deixes el que ja no necessites per saber qui ets. En resum, he acabat la primera fase: digues què faràs. El que vindrà en les pròximes setmanes, mesos o anys serà el “fes-ho”. Espero que quan tots siguem ciutadans de la República catalana pugui acabar amb un “digues que ho has fet”. Fins llavors, han de venir molts riures.

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook 

youtube