– Estic fart.
– De què?
– De la situació, d’haver de dur mascareta, de que la meva vida sigui només anar de casa a la feina i de la feina a casa …
– No et queixis. Al menys tens feina.
– Sí, és clar … he intentat viure sense treballar, però no m’ha sortit bé. Si fos per mi viuria de l’aire. Això sí, en aquests temps seria una mica arriscat.
– Segueixo sense entendre de què et queixes. Has passat la COVID?
– Doncs, no.
– Ho veus? No tens motius per queixar-te.
– ¿I si l’hagués passat?
– Tampoc tindries motius per queixar-te.
– Per què?
– Doncs perquè ja estaries sa i amb anticossos.
– ¿I si estigués sa i sense feina?
– Tampoc tindries motius per queixar-te.
– Però si abans has dit que …
– Sí, però, què és més important? ¿Estar sa o tenir feina?
– ¿I si no hagués superat la COVID?
– Tampoc podries queixar-te.
– Per motius obvis?
– Per motius obvis.
– També em queixo de tenir por … de que la meva família s’encomani … de que jo em contagiï … de quedar-me sense feina …
– ¿I de què et serveix tenir por? És més, de què et serveix queixar-te si hi ha un percentatge enorme de situacions que no estan sota el teu control, per exemple, que la teva família s’encomani o que et quedis sense feina?
– ¿Però no és bo comunicar allò que ens fa sentir malament?
– No ho sé … em quedo amb la frase de David Trueba: jo no els explico les meves misèries als amics. Que els diverteixi la seva puta …
– D’acord, no segueixis. El que passa és que si no ens queixem, és difícil progressar, no creus?
– Els llibres d’Història són plens de gent que no va fer cas als que es queixaven i que van viure a cos de rei, mai millor dit.
– Sí, però a Lluís XVI li van tallar el cap.
– Però no es va queixar.
– ¿De que li tallessin el cap?
– Efectivament.
– Tu ets un cabró reaccionari!
– Però no em queixo.
Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):
