Carta a Sem Pons @semponspuig

Benvolgut, o no:

Tinc la impressió que exerceixes de jutge de causes socials a Twitter, tot determinant quines tenen sentit i quines no. Res a dir. És pitjor ensumar Cola Cao, veure els missatges de Nadal del rei o subscriure’t al canal de YouTube de l’Ada Colau. En tot cas, i com vaig prometre que a partir dels 50 anys em permetria el fet de respondre a qui em toqués el voraviu (és mentida, ho vaig fer molt abans) i com la llei que inspira aquest blog és la tercera llei de Newton (acció-reacció) vet aquí el meu obsequi en forma de carta. Espero que el teu sentit de l’humor estigui a l’alçada de la teva demagògia. 

El fet que siguis un jutge de causes socials em fa preguntar-me si tens algun nombre especial de morts per a què et semblin importants. No sé… un mort? Dos? Parlem de centenars? Milers? Quants morts creus que són necessaris per a què qualsevol lluita social tingui valor per a tu? Un jutge ha de tenir com a referència xifres, dades, suposo. Hi ha alguna llei en el teu marc mental que digui a partir de quants casos tràgics una causa social forma part de la teva consideració? Algun dogma que vols compartir, algun manual d’instruccions de l’ésser humà que no coneixem, un corpus ètic que va més enllà dels que hem aconseguit com a personetes amb braços i cames després de tantes lluites al llarg de la Història i que desbordi els 280 caràcters d’un tuit? Si és així, contacta amb algun editor perquè pots convertir-te en un escriptor de best sellers. Tremola, Joël Dicker!

Puc estar molt equivocat però crec que totes les causes que lluiten contra l’odi són importants. Perquè, per exemple, quan es lluita contra el masclisme no és només contra els assassinats de dones, sinó contra tot un sistema heteropatriarcal injust. I sí, és més tràgica la mort d’una dona que el fet que un imbècil de merda faci tocaments en el metro. Però mai, absolutament mai, la lluita contra el segon fet invalida la lluita contra el primer. O estem contra l’odi, la intolerància i la repressió en totes les seves formes, o només som uns reaccionaris hipòcrites que ens escandalitzem quan ens afecta directament.  

Sí, la xenofòbia que produeix morts a l’estret, al Mediterrani o en qualsevol lloc del món és molt greu. No ho discuteixo. Però des de fa segles hi ha una causa general de caire filosòfic, moral o ètic contra l’odi en totes les seves formes de manifestar-se. Potser la vida tracta d’això, d’una dialèctica constant entre l’amor i l’odi, entre la convivència pacífica o els inferns que som capaços d’alimentar en qualsevol ànima humana (o de fet, en qualsevol sistema amb éssers vius).  

Soc català. I sí, la xenofòbia consistent en traslladar-se a viure a Catalunya per demonitzar la seva cultura, les seves institucions i la seva gent m’afecta. I em moc en contra. I sense ser cap heroi, ara mateix dedico aquestes lletres a qui sembla que no té clar que TAMBÉ la lluita a favor d’un poble de 7.500.000 persones, de la seva història mil·lenària, de la seva cultura, de la seva llengua i de les seves institucions és justa. Perquè una polèmica a Twitter és la que mantenen els que estan a favor del Kiko Rivera o de la Isabel Pantoja però una causa de la que depèn el futur d’una cultura i d’un país, no és un tema menor. 

No sé tu però jo no vull ser un estereotip. No vull ser un model mental basat en prejudicis, una icona del que no té importància a ulls del poderós. Perquè dels prejudicis venen els estereotips i dels estereotips ve la marginació i és llavors quan l’odi aconsegueix el que vol. No soc un “ciutadà universal” que vol quedar molt bé a Twitter (o al menys no em disfresso amb aquesta mena de postureig posco, molt preocupat per l’autodeterminació del Tibet o del Sahara però disposat a la conyeta tuitera quan es parla de Catalunya). He d’admetre que em preocupa més el futur de Catalunya que la causa de la lluita contra la caça indiscriminada de foques, tot i que també m’afecta la segona, evidentment. A mi no em surten els discursos que faria una noia o un noi en un concurs de bellesa. Però sí tinc clar que mai, absolutament mai, menystindré les causes contra el masclisme, la xenofòbia, el racisme, l’aporofòbia, la homofòbia o qualsevol causa que consideri èticament justa (i n’hi ha moltes). Perquè sempre són lluites contra qualsevol forma de feixisme. I és que, o comencem a veure que el feixisme no sempre té la imatge d’un senyor amb bigoti o un jove voluntàriament calb, o estem perduts. La resta: demagògia per aconseguir quatre likes a Twitter.