Nació Prozac

Benvolgut, o no:

Tens raó. Encara no s’han inventat les nacions que levitin. De moment, l’ONU no ha rebut amb els braços oberts a la República Federal de l’Heli. I és que els éssers humans sempre hem tingut el vici de viure en un territori. Sap greu perquè es descongestionaria el trànsit si poguéssim volar.

El que succeeix és que t’han dit que el nacionalisme és dolent, molt dolent, i que tots els nacionalismes són iguals. La Inés Arrimadas t’ho ha repetit moltes vegades. Es feia veure orgullosa amb la seva bandera espanyola al Parlament català però ella, ja ho saps, no és nacionalista; és patriota que és una cosa molt diferent. Perquè patriota és qui ha guanyat l’última guerra i ama molt al seu país i, en canvi, nacionalistes són els altres. Al final, els nacionalismes són com els gasos intestinals, els roncs o l’halitosi: només ens molesten quan procedeixen d’uns altres.

I com tots els nacionalismes són iguals, o això t’han fet creure, fiques en el mateix sac a les nacions opressores i a les nacions oprimides. Potser és perquè, de fet, creus en un món sense nacions (tret que desaparegui la teva sota un preciós mantell de bonhomia universal i la capital del teu món feliç estigui a tants quilòmetres del teu cos que, llavors, els senyors que manen en la capital s’oblidin d’ell, és clar).

Una vegada assumida la idea que tots els nacionalismes són iguals, podem arribar a pensar que Gandhi i Hitler (tots dos nacionalistes) lluitaven pel mateix. Però el que no et diran és que, en realitat, Hitler era un unionista i Gandhi un separatista. O no? O és que potser Hitler no buscava la creació d’un reich transnacional que unís altres identitats encara que aquestes no volguessin? O és que Gandhi no volia que la seva nació se separés de l’imperi britànic? El que succeeix és que una cosa és la realitat i una altra, molt diferent, és com ens la expliquen.

Et diuen que en el món de l’empresa és molt important treballar en equip. Te’n vas a una llibreria i hi ha desenes de llibres que parlen de les bondats del team work (en anglès queda més maco). També et parlen de lo meravellós que és el capitalisme i es lliga l’èxit de les multinacionals a la quantitat de mercats que conquisten (sense nomenar, evidentment, els costos en drets laborals o en recursos naturals que la seva activitat provoca en països del tercer món). Més èxit és sinònim de més mercat i sí, més territori. Omplir els centres històrics de les ciutats amb una mar de logotips perquè al final tots acabin tenint idèntics paisatges urbans és meravellós, la globalització, l’èxit econòmic… bla, bla, bla. Però si més de dos milions de persones es posen d’acord a unir esforços, talent, idees i a crear sinergies per a autodeterminar-se, llavors són nacionalistes dolents, com Hitler. Crear imperis econòmics transnacionals com Steve Jobs, Mark Zuckerberg o Jack Dorsey és genial. I si ets Ronald Mc Donald, un pallasso que promou el fast food entre nens, futurs obesos, llavors ets meravellós. Quantes persones unint esforços amb la intenció de reinventar un model social, polític i econòmic són necessàries perquè deixin de ser partits polítics i comencin a ser nacionalisme dolent? No sé, dóna’m una xifra. El nombre de manifestants en la plaça Colón, els vots de VOX, el nombre de franges vermelles i grogues d’una bandera?

Perquè, no ho oblidis, el més dolent són les banderes. Omplim el món de símbols empresarials, esportius o religiosos però les que són dolentes són les banderes. Excepte la nostra, és clar. Els logotips ens recorden que estem en el costat correcte de l’economia, les banderes d’equips de futbol donen color als estadis i els símbols religiosos doten de sentit a la cultura. Però quan uns catalans agarren la senyera o l’estelada i surten als carrers a dir que no, que no se senten representats per l’Estat que els administra, que se senten formar part d’una altra nació històrica, cultural o lingüística, s’encenen les alarmes. Nacionalistes! Totalitaris! Supremacistes! I ho diuen els qui llancen a paracaigudistes amb grans banderes espanyoles i estima pels fanals en, no t’ho perdis, el Dia de la Hispanitat, en el qual en una orgia bèl·lic-nacionalista desfilen els militars al ritme de pasdobles. Olé! Perquè cal recordar als argentins, peruans, bolivians, xilens, uruguaians, etc, que en el segle XVI Espanya els va treure de l’anonimat, amb una miqueta de pólvora. Patriota, això sí.

Tots, en major o menor mesura, som nacionalistes. Tots ens sentim formar part d’una nació. Tots ens integrem en grups humans, ens associem, creem clubs, grups de whatsapp o ens sentim lligats emocionalment a una història i a un territori. Una altra cosa molt diferent són les imposicions, que els membres d’una comunitat no puguin donar resposta a totes les preguntes que tinguin necessitat de respondre, que es retorcin les lleis, que es considerin que aquestes són lloses immutables, que s’amenaci, que es gestioni la por com a instrument de control social, que es menystingui qualsevol iniciativa o que no es vegi la diferència entre majoria demogràfica i majoria democràtica. Això és nacionalisme opressor. No tinguis cap mena de dubte.

Et desitjo sort amb la República Federal de l’Heli. Tant de bo des de les altures ens vegis d’una altra manera: persones que volem ser. I molts no ens sentim ni inferiors, ni superiors a ningú. Perquè això no és nacionalisme, sinó un problema d’autoestima del copó. És llavors quan hauríem de parlar de la nació Prozac que sempre té massa habitants.

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook 

youtube

Compra el meu llibre:

poster