Coses que no m’agraden

Amb el canvi en la orientació d’aquest blog PERSONAL i sobretot de la pàgina de Facebook  que us convido a seguir, normalment penjo coses que m’agraden o respostes a paios que no m’agraden. I com he vist que no falta la polèmica (de fet, hi ha molta més polèmica que abans), avui faré una llista de les coses o situacions que no m’agraden. Així em veureu com el que soc: un paio obsessiu, maniàtic, solitari (menys amb un petit grup de persones) i que té com a fita certa distància social davant d’allò que no m’aporta res o on no puc aportar-hi res (que crec que és una filosofia de vida que, al menys a mi, em funciona bastant bé). Una manera d’alimentar la polèmica? I tant! Tanmateix, posicionar-se davant la vida és també fer el que en anglès es diu un statement, una afirmació, i aquesta afirmació no sempre és happy flowers. Vet aquí la meva llista:

  • No m’agrada el formatge. Ni textura, ni sabor, ni aquella ferum insuportable a peus d’Orco.
  • No m’agraden els gats. Admeto la tendresa dels cadells i una virtut sobre els gossos: no hi ha gats policies (he plagiat al Perich).
  • No m’agraden les ungles brutes. Tampoc m’agraden les ungles llargues. Crec que les mans diuen moltes coses de les persones i paro molta atenció en elles. 
  • No m’agrada el soroll. Cap mena de soroll. Això significa que no m’agraden els restaurants sorollosos o la gent que parla com si li fos a sortir la tràquea per la boca. A vegades penso que hi ha gent a la què no li cal un mòbil per parlar perquè l’escolta tota Catalunya.
  • No m’agrada que fumin al meu costat. Em sento totalment agredit. Un planeta on no es cultivés tabac seria una utopia molt maca.
  • No m’agrada haver de fingir atenció quan alguna persona em parla de coses que no m’interessen. Soc conscient de que això és un defecte però el meu cervell ha patit cert canvi adaptatiu i li costa molt parar atenció en segons quines coses. Ho sento per les persones que m’estimen però tinc un mecanisme escapista molt potent. A l’institut vaig patir moltes hores d’un avorriment insuportable, de professors sense cap mena d’empatia i sense possibilitat de seduir amb els seus coneixements. Ho sé, era adolescent i la meva atenció estava dirigida per un torrent hormonal. El problema ara és que el mòbil és una finestra per escapar de l’avorriment vital. Necessito que la realitat superi en diversió i expectatives a la meva nomofòbia i moltes vegades guanya el mòbil. Una merda tot plegat però soc dèbil.
  • No m’agrada el jazz (però sí Miles Davis), el reggeaton, el trap, la música llatina en general, els cantautors que no són coherents amb la seva vida i la música del Mercadona.
  • No m’agrada sentir que he de tenir opinió sobre tots els temes. No la tinc. Punt. Per aquest motiu no m’agraden els tertulians professionals. 
  • No em relaciono bé amb els elogis però pitjor amb la crítica. Ho admeto. Però és que la meva religió m’impedeix entrar en blogs aliens, pàgines alienes o cases alienes per dir el que no m’agrada. Oh, gràcies per convidar-me a la teva casa. Uf, quina merda de sofà, Aquí seus? Però si sembla el de The Wire. Només et falta posar cara de camell. I és que, com amb les meves neurosis tinc per uns quants llibres de Freud, no vull gent a sobre que vulgui contagiar-me les seves frustracions. Qüestió de supervivència. Fora gent tòxica de la meva vida, de la virtual i de la real (tot i que les dues són reals, de fet).
  • No m’agrada haver de fingir que m’agraden totes les opinions. I com no soc amic del conflicte i l’electricitat ambiental, moltes vegades escullo silenci. És això bo? Suposo que no. Però el temps que no em barallo amb algú, l’aprofito per a altres coses. El problema que tinc és que a Twitter (sobretot), la meva ment incapaç de llegir afirmacions imbècils sense respondre, no sap guardar silenci. I sí, he perdut molt temps a Twitter. 
  • No m’agrada la gent que destrueix sense proposar res a canvi. Aporta o aparta.
  • No m’agrada la superfície però tampoc m’agrada submergir-me en la merda. El problema és que la física demostra que la merda acaba surant. 
  • No m’agrada la gent que es pren massa seriosament a sí mateixa però tampoc la que mai troba un moment per a una conversa o una reflexió mínimament profunda.
  • No m’agrada la gent que no parla malament mai. Macagunlaputa, no teniu sang? Hòsties!
  • No m’agraden els fatxes, els masclistes, els homòfobs, els racistes, els xenòfobs i els catalanòfobs. Això ja ho sabíeu, oi?
  • No m’agrada la gent que no sap entendre la ironia, ni la que no sap ser irònica (ès difícil, Ho admeto). Tampoc m’agrada la gent que riu abans d’acabar un acudit.
  • No m’agrada que un desconegut em doni consells quan no els demano.
  • No m’agrada parlar per telèfon.
  • No m’agraden els memes dels grups de WhatsApp. No envieu merdes que ja hem vist cent vegades.
  • No m’agrada esperar. No m’agrada la meva relació amb el temps. No m’agrada que la vida es faci urgent. No m’agrada pensar en el futur com a sortida al present. És el pitjor placebo de tots.
  • No m’agrada l’artrosi de les dues fucking vèrtebres cervicals que tant em compliquen la vida. Viviu molt de temps, però mai us feu grans. L’Espidifen no pot amb tot. 
  • No m’agrado jo en moltes ocasions. Però si voleu una estona més de psicoanàlisi, m’haureu de pagar. 

Apa! Ja teniu més material per comentar… o no. També hi ha moltes coses que m’agraden. No cal dir-ho però ja està dit.

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook 

youtube

Compra el meu llibre:

poster