Espanya va néixer amb el Big Bang

Benvolguda, o no:

Crec que com a prestigiosa historiadora hauries de delimitar una mica la xifra que has donat com a gènesi d’Espanya. Milions? Quants concretament? Es calcula que el Big bang (no és el rellotge de Londres) va tenir lloc fa 13.700 milions d’anys i que la formació del Sistema Solar a partir d’una nebulosa protosolar es va produir fa uns 4.500 milions d’anys (una unitat de Jordi Hurtado, a dalt o a baix). Jo crec que, efectivament, com entre flors, fandanguillos i alegries va néixer la teva Espanya, la terra de l’amor i com només Déu va poder fer tanta bellesa i és impossible que puguin haver-hi dues, el seu origen es deu al Big bang. I és que Espanya només va poder haver nascut d’una gran, enorme i gegantesca hòstia infinita i universal, capaç de descarregar d’un sol cop tota l’energia acumulada. I així continua.

Sobre l’origen de la vida hi ha dues teories. Una diu que el primer ésser viu va tenir un origen terrestre. En canvi, una teoria anomenada panspèrmia defensa que la vida té un origen extraterrestre. Veient com actuen alguns tipus, jo m’inclino més per la segona teoria.

En tot cas, acceptarem que Espanya és un estat mental que es va originar en el Big bang i d’una manera semblant a barrejar el cafè amb llet amb el primer cigarret del matí: amb una gran explosió i un buit posterior. Però el que més em preocupa de la teva piulada no és la revolucionària teoria sobre el naixement de Spain zero points, sinó aquesta fixació per la guerra. És com un tic nerviós, com mossegar-se les ungles, gratar-se l’ull o aixecar el braç cara al sol (molt divertit quan es fa tot alhora). És que m’imagino planificant les vacances amb la teva parella a hòsties. Ni Booking, ni Lastminute, ni Viatges El Corte Inglés… aquí es decideixen les coses a hòsties! Mar! Hòstia! Muntanya! Hòstia! Així m’agrada, tants milions d’anys i encara no s’ha après a negociar. No és per esmentar a Franco, però no m’ho imagino fent una conferència sobre la intel·ligència emocional i la negociació. 

Hi ha massa persones disposades a salvar Espanya dels problemes que elles creen, quan el que haurien de fer és salvar la seva vida d’una existència mediocre, buida i sense més al·licient que moure una bandereta. I tothom sap que és veritat, i ploren quan han de marxar. Per això se sent aquest refrany: que viva Espanya (com a refrany és una mica estrany, però més estranys són un ós formiguer, un ornitorrinc o que el Froilán sigui a la universitat).

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook 

youtube

Compra el meu llibre:

poster