Han guanyat el gats

Aquest matí he fet un petit joc en la pàgina de Facebook del blog (espero que ningú es molesti). La idea era penjar una foto d’uns gatets, una foto d’Anne Geddes amb un nadó disfressat i un parell de quadres de l’Edvard Munch (sí, és el pintor de “El crit” però té una obra pictòrica molt més extensa que aquesta icona de l’art). Volia veure qui guanyava en likes. El resultat és que han guanyat els gatets (per cert, no són meus. De fet, per a mi el millor gat és el que no s’apropa a mi). En segon lloc en likes ha quedat la foto de l’Anne Geddes (que és el tipus de fotografia comercial que detesto perquè està destinada a acabar en catifes d’ordinador i pòsters de l’IKEA) i, el que més mal em fa, les dues obres de l’Edvard Munch han resultat “perdedores”. Què vol dir això? Que cadascú opini el que vulgui. Jo diré la meva. 

La meva relació amb les xarxes socials resulta complicada per molts motius. Queda clar que sense elles, em llegiria la meva parella i pocs més. Estic agraït a aquesta possibilitat que ens ofereix la tecnologia per mostrar què fem, més enllà dels canals “oficials”. A més a més, ens poden descobrir pensaments, projectes, treballs i propostes que mai tindran un espai en els mitjans de comunicació tradicionals. Tanmateix, estic convençut de que quan la tecnologia et dona alguna cosa, sempre te’n treu una altra. Tot i que el perquè d’obrir-se un compte a Facebook, Twitter o Instagram és molt personal i pot obeir a moltes raons, el cert és que les xarxes socials es basen en circuits de recompensa i en un cert narcisisme. Existim d’alguna manera per a la mirada dels altres i les xarxes socials amplifiquen aquest desig i ens donen l’aprovació o la crítica dels altres. Per aquest motiu, si sóc sincer, cada dia experimento el plaer de llegir elogis sobre el que escric, amb una barreja de culpa perquè sé que només són xarxes socials, un espai virtual on els gats “guanyen” a un pintor universal com l’Edvard Munch. I també rebo crítiques de persones que, de fet, saben molt poc de la meva vida. I aquest és un dels preus que es paguen quan t’obres un compte a una xarxa social: rebre el premi o el càstig de persones que no coneixes de res. L’altre preu que pagues són les teves dades perquè, no ho dubteu, quan alguna cosa és gratuïta, és que el producte ets tu. 

I vet aquí el meu pessimisme vital d’avui. I és que ahir vaig veure el capítol final de la sèrie THE ART OF THE MUSEUMS de Filmin, dedicat al Museu Munch de la ciutat d’Oslo. Em va impressionar la sensibilitat d’aquest pintor, la seva carrera, la seva vida, la seva tristesa, el seu tarannà ultraobservador, la seva capacitat per explicar històries només amb colors i línies. En resum, em va semblar molt injust el fet que només sigui conegut per un quadre, quan la seva obra és molt més rica. I què voleu que us digui, d’alguna manera és el reflex d’una societat que no acabem de saber com fer-la realment meritocràtica (si és que realment volem fer-la meritocràtica, és clar). Una societat on els vídeos de gatets tenen milions de reproduccions a YouTube, sense més mèrit que això, ser gats. Miau! I el mateix succeeix amb fotos de nadons disfressats. I ara què? Realment cal que jo parli d’art? O parlo de gats? I que consti que no tinc res en contra d’aquells que us agraden els gats o els pòsters de nens disfressats. Però tinc dret a estar desorientat de tant en tant.

Escric per descobrir i descobrir-me. Escric per donar a conèixer allò que m’ha sorprès

i tenir un espai on reflexionar sobre el que veig, escolto i sento. Ni més, ni menys. M’agrada comunicar, m’agrada ser un agent prescriptor, que aconsella i que pot actuar com a “descobridor”. Continuaré penjant quadres, fotografies i compartint allò que m’agrada però vull que quedi clara una cosa: crec que per ser lliures i independents hem d’aprendre a trencar l’establert sense esperar cap mena d’aprovat. I no parlo només d’art. 

L’art “desagradable” també pot proporcionar-te un cop de puny a l’ànima que sigui positiu, la tristesa és humana, la vida a vegades és una merda i hem de ser-ne conscients i, per sobre de tot, sempre, absolutament sempre, hem de tenir la ment oberta per investigar què hi ha darrera de tot, per capbussar-nos a fons i no nedar sempre a la superfície. Perquè, què voleu que us digui, els gats són més o menys iguals i les fotos de nens disfressats d’una fotògrafa que sempre fa el mateix… doncs, això, per a la catifa de l’ordinador i poc més. El millor aprenentatge és aquell que ens garanteix estones de desorientació barrejades amb moments d’epifania; tristor i joia; lletjor i bellesa, espais de foscor i de llum… Així és l’art perquè així és la vida. 

Darrera reflexió. No acabo d’entendre alguns comentaris que llegeixo a les xarxes, ni alguns comportaments. Però segurament és culpa meva. No acabo d’entendre aquesta actitud vital consistent en escriure comentaris negatius quan algú comparteix alguna cosa que li ha emocionat. De debò el món necessita saber en espais aliens que allò que ha compartit aquella persona no t’agrada? T’afecta personalment que jo digui que el Rococó és cursi? T’indigna? No t’agraden les fotos de l’Erwin Olaf i m’has de fer saber que el teu pare, que era un fotògraf magnífic que va guanyar molts premis, et va dir que havia guanyat la lletjor, quan no tens ni la més punyetera idea de què ha fet un artista de la magnitud de l’Erwin Olaf? Veus que he penjat una foto de gats sense tenir ni fucking idea de per què ho he fet i m’has de dir que els animals domèstics han de dur un xip? Què és això? De debò. Hi ha dies…  Ho sé, entro en contradicció amb el que deia abans: crec que per ser lliures i independents hem d’aprendre a trencar l’establert sense esperar cap mena d’aprovat. 

El cas és que observo els quadres del Munch i veig una càrrega de tendresa brutal. Veig molt millor el triomf de l’amor en aquestes abraçades que en un milió de cors de El Corte Inglés el dia de Sant Valentí. L’estereotip és un dels enemics de la llibertat. I ara parlo de política. O no. Jo què sé. 

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook 

youtube

Compra el meu llibre:

poster