Com gaudir de l’art explicat en set punts

Ahir vaig penjar en el Facebook el fragment d’un quadre de Jean-Michel Basquiat i la reacció en els comentaris va ser la que esperava. Sé també que el que diré ara pot ser molt impopular però, què voleu que us digui, soc professor i no vull evitar la temptació de ser pedagògic (tot i saber que això pot resultar especialment irritant i pedant. Si em serveix com a defensa, diré que en les reunions poques vegades polemitzo perquè em guia aquell acudit de l’Eugenio: caramba, Don Genaro, ¿qué hace usted para conservarse tan joven? No discutir con nadie. Hombre, por eso no serà. Pues no será por eso.).

Em va costar anys i anys però crec que he aconseguit obrir la meva ment a temes que abans em provocaven curtcircuits. Amb tota la modèstia del món crec que això m’ha provocat opinions sobre certs temes més adients i properes a la realitat. Un d’aquest camps és l’art. M’he adonat que si realment el vols gaudir, has de fer tabula rassa de molts prejudicis i anar des del pla detall, fins el pla general. Per això comparteixo amb vosaltres les normes que intento aplicar-me a mi mateix sobre el món de l’art:

  1. No buscar com a finalitat última que m’agradi o no. Inclús, no plantejar-m´ho. És difícil. Ho sé. Perquè el primer que busquem en qualsevol proposta és que ens sorprengui i ens inspiri, que ens doti d’una nova visió de les coses que ens permeti gaudir més encara de la vida. He de dir que no sempre aconsegueixo això que us dic. També he vist que per ser més o menys feliç t’has de permetre tenir quatre o cinc contradiccions.
  2. No buscar necessàriament la bellesa en l’art. La vida és com és. El patiment, la mort o la violència estan presents en la condició humana. I l’art a vegades ho reflecteix.
  3. No veure l’art com si fos el circ, com si la capacitat de dibuixar bé o d’escollir els millors temes o colors fos aquell famós “més difícil encara”. Sí, ens agrada com treballa la llum Caravaggio o Vermeer; podem gaudir de l’Sfumato de Leonardo DaVinci o de l’aire de Las Meninas però artistes amb capacitat d’emocionar hi ha hagut un munt i no sempre han estat els millors dibuixants. L’art no és el circ. De debò.
  4. Intentar mirar les obres amb els ulls d’aquella època. Què pensava la gent, com vivia, quins eren els seus neguits, els seus somnis… Mai mirem l’art amb els ulls del segle XXI. Com a màxim, mirem l’art a partir del que aquell artista o aquella obra en concret va produir després, de com va influir en altres artistes. 
  5. Intentar relacionar l’obra d’un artista amb la seva vida perquè, en moltes ocasions, els camins són d’anada i tornada. L’art com a teràpia, l’art com una finestra d’obsessions, l’art com el reflex del subconscient, l’art com a sortida emocional… I la vida, com a referent. 
  6. No necessitar llibres per saber si una cosa t’agrada o no. I torno al punt 1. És que no cal que t’agradi. No cal que tinguis ganes de tornar a veure aquella obra o a aquell artista. Ha ocupat uns minuts de la teva vida durant els quals t’has oblidat de la resta de coses que poden captar la teva atenció. I si historiadors de l’art com Vasari o Gombrich et diuen que això té un valor i tu no el veus, no passa res. O al revés, si a tu t’agrada un artista que no coneix ni la seva família, serà el teu gran tresor (i probablement el voldràs compartir amb la gent que estimes). Anar al Louvre i no veure la Gioconda no és cap bogeria. I tampoc ho és agafar el cotxe i fer quilòmetres per veure l’exposició d’un paio que no coneix ningú, si a tu et crida l’atenció.
  7. Aprofitar la vida. Gastar-la. Necessitar coses que t’omplin els cinc sentits. Moure el cul com a actitud vital. Adoptar una posició activa. Explicar al món com et sents, què et motiva, quin patiment et causa la vida i quins plaers has trobat en aquesta enorme i probablement única experiència. Què és el més difícil en aquet setè punt? Trobar el teu propi llenguatge. És escriure? És pintar? És la música? Són les teves accions? La vocació és un gran tresor quan es troba. I si és aviat, molt millor.

Sincerament, crec que aquests set punts m’han fet gaudir molt més de l’art. Segurament hi haurà d’altres. I probablement a vegades no segueixo algun d’aquests punts i la meva veueta conservadora s’activa en mode imbècil.

Respecte a Basquiat. La vida d’aquest noi va ser tan breu com complicada. Era un indigent que dormia als parcs de Nova York. Fill de pare haitià i mare porto-riquenya. Divorci. Constants canvis d’escola. Drogues. Bandes urbanes. Graffiter. La seva mare, tanmateix, l’havia dut a museus on va descobrir l’art. Estem parlant de Nova York. Amic de l’Andy Warhol i el Keith Haring (el mural que hi ha darrera del MACBA és seu). L’art del Basquiat és un crit de ràbia, barreja d’influències d’art urbà, africà i llatí. Desconstrueix la realitat com feia el Picasso, sobreposa els colors en diferents capes i sí, ens recorda als gargots d’un nen. És això dolent? Té poc valor artístic? Cadascú pot tenir les seves opinions. A mi em serveix per entendre el Nova York dels vuitanta. Una de les capitals culturals més importants de la història. I em serveix per entendre el seu cap, la seva ràbia, el seu món interior. Com la llum de Caravaggio o de Vermeer em serveix per entendre una època. D’això intueixo que tracta l’art. La solitud, els somnis, la por a la mort, la pèrdua, el goig, el plaer, la finitud del nostre cos, la decadència dels sistemes, els descobriments científics, les pandèmies… tot això continuarà però mai ningú farà un Basquiat. Es podrà imitar però aquella pinzellada, aquella ràbia, aquella visió del Nova York dels 80, de la seva vida, continuarà en molts museus del món. Entre ells, el MACBA de Barcelona. Repeteixo: no intento convèncer ningú de res. És la meva visió. Ni millor, ni pitjor. Com la de Basquiat. 

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials (fes un click):

 Twitter

 Instagram

Facebook 

youtube

Compra el meu llibre:

poster