El BLOG SOCIETAT ANÒNIMA es reinventa

Benvolguts/des seguidors/es:

En primer lloc, vull desitjar-vos a tots una molt bona Diada. Atípica i estranya, això sí. Potser ara mateix us esteu preguntant: per què l’Àlex ens escriu una carta si no som un d’aquests indigents emocionals que ens vol ensenyar a fer pa amb tomàquet o que diu que el català és un dialecte? No patiu, això no és un anunci per dir-vos que m’he fet de Societat Civil Catalana. 

Em poso en contacte amb vosaltres per anunciar un cert canvi en els continguts del blog que he estat provant a la pàgina de Facebook. Per cert, no cal dir que esteu convidats a seguir la pàgina de Facebook del blog, el compte de Twitter i el d’Instagram (on penjo fotos dels meus abdominals cada 30 de febrer, en homenatge als gelats de vainilla i xocolata). 

https://www.facebook.com/blogsocietat

https://www.instagram.com/ribes.a/

Twitter: @blogsocietat

No sé si ha estat el confinament, l’actitud dels nostres polítics o els gelats de vainilla i xocolata però aquest estiu he tingut la necessitat de tenir una vida més tranquil·la a les xarxes socials (especialment a Twitter). Que les xarxes són el placebo mental d’una societat plena de narcisisme, de solituds no escollides i d’incapacitat per arriscar una mica la teva bombolla de confort per defensar les teves idees, ja ho sabem. Però el combat diari d’amenaces, retrets i mala educació m’esgota. Encara entro als comptes de les xarxes socials amb un cert mal rotllo. El primer pensament és sempre negatiu. Penso que és molt probable que a algú li haurà caigut malament el cafè, que algú té ganes de que li facin una mica de cas perquè a la vida fora de les xarxes és Mister Nobody o que simplement té una coprolàlia que no desapareix ni amb gel hidroalcohòlic. El cas és que crec en el coneixement compartit. Si em permeteu la pedanteria, soc molt d’open source. Tot i que el Mark Zuckerberg va inventar Facebook per lligar, soc dels romàntics que pensen que les xarxes serveixen per teixir coneixements, per compartir, per crear espais on els punts de vista flueixin com un gelat de vai… Uf, què pesat! En resum, necessito carregar-me de positivisme perquè he experimentat moltes dosis d’ira i de pensaments negatius. I com carregar-me de positivisme en aquest espai que us ben asseguro té molts més seguidors dels que mai vaig pensar que tindria, sense ser un gat que fa pipí en un WC o sense pujar vídeos de joves que juguen a videojocs i criden? Parlant del que m’agrada. I què m’agrada? M’agrada el cinema, l’art, la literatura, la música, la dansa, l’arquitectura, la fotografia, visitar exposicions i museus, viatjar… Suposo que si poses això en Tinder, ho tens magre. Tanmateix, com no tinc compte a Tinder, cap problema. I com m’agrada tot això i més, no us estranyi que també escrigui sobre coses que omplen de creativitat i de bellesa el món, de gent que construeix, de gent amb talent, d’històries personals o col·lectives que milloren el nostre pas pel planeta. 

Quan escric sobre un paio que es queixa de les misses en gallec o d’algú que no és conscient de que 7000 milions de persones al món no parlen castellà i que ser supremacista és un negoci ruïnós, parlo d’una manera de ser, parlo de gent tòxica, de gent que enverina convivències. I això no depèn d’un origen. No m’agrada generalitzar. Mai trobareu frases meves que diguin “els espanyols són…” o “els andalusos són…”. Fugim d’això. El més a prop que estic d’això és quan dic “los muy españoles y mucho españoles” per fer referència a aquesta idea que té el Rajoy, i els que són com ell, sobre el clàssic nacionalisme panhispànic. Però, és més que evident i no caldria dir-ho, que la bona gent hi és a tot arreu.

M’he desviat una mica del tema. El que us vull dir és que no tinc ganes de ser només el friqui que respon als friquis. Vull pensar que les paraules que omplen aquest espai també poden ser inspiradores per a altres persones. I és que quan llegeixo, quan veig un documental, quan vaig a una exposició o quan viatjo, el que busco és això: inspiració. Vull sentir-me a prop de persones que m’inspirin, que em donin idees, que comparteixin bellesa, que em donin mapes per no perdre’m al caos. No cerco res més que això. 

En definitiva, l’experiment de mostrar qui soc en realitat (un amant de moltes coses i expert en gairebé res) ha estat positiva a Facebook. Deixaré d’escriure sobre paios que confonen “a ver” amb “haver” o que no saben què és una coma vocativa i diuen “habla en castellano paleto”? No. És un divertimento. M’ho passo molt bé. M’encanta respondre a qualsevol forma de feixisme, d’ignorància vocacional o d’agressivitat. Seguiré defensant amb humilitat una manera d’entendre el món: la de la convivència i el respecte. I també, la de combatre la gent tòxica. Amb les meves neurosis tinc de sobre i no vull que cap persona carregui sobre les meves espatlles les seves. 

Uf… aquesta carta volia ser una breu nota per demanar-vos que seguiu el blog als comptes de les xarxes socials i m’ha quedat més llarga que el compte de l’hotel del campechano.