Relats. Sempre els relats

20170811_093252

Ahir vaig remenar fotos al mòbil. De petit, m’encantaven aquells moments en què la meva mare treia la maleta plena de fotos que guardava a l’armari. Entre comentaris i moltes riallades passàvem la tarda, amb aquell punt de nostàlgia que ens envaeix pel temps passat. Suposo que us adoneu de que la nostra vida és en aquest giny electrònic: fotografies, WhatsApps, correus, contactes, xarxes socials… La informació emmagatzemada en un petit aparell. Però no parlaré de la privacitat perquè, simplement, no la tenim. Fa temps que el capitalisme fa calers amb ella i estem ja en un punt de no retorn. Parlaré de la fotografia que il·lustra aquest text. La imatge és del 12 d’agost del 2017 i m’anava de vacances als Estats Units (cinc dies després l’atemptat de les Rambles em va arruinar la visita al MOMA). Veieu la gentada? Doncs sí, va coincidir amb la vaga del personal de seguretat dels controls. I de sobte, m’he adonat de que aquest any no hi ha cap polèmica a l’aeroport. Ho sé, no és el millor moment per fer vaga. Ho sé, estem al bell mig d’una pandèmia mundial. En soc plenament conscient. Haters stop, de moment. Però és que venim d’uns anys de conflictivitat estival al més gran punt d’entrada del turisme a Catalunya i, de sobte, sembla que tot s’esvaeix. Els vigilants no protesten, les aerolínies guarden un silenci estrany, els taxistes treballen (com poden, és clar) sense conflictes amb les VTC… Però és que aquest any, a més a més, la Guardia Civil no troba bombes a les platges catalanes cada setmana, no surten portades de robatoris als carrers de Barcelona i els de Ciudadanos no fan turisme pels pobles de Catalunya per arrencar llaços grocs i provocar polèmica. Ho sé, està la COVID com a gran tema de conflicte social i de conflicte entre administracions que ho acapara tot.

No soc amic de conspiranoies i aquest article no pretén alimentar-ne cap. Tanmateix, crec que vivim en una època on els relats, la narrativa, és molt important. De fet, crec que cada vegada té més valor el que els anglosaxons anomenen Storytelling. Vivim envoltats de relats i comprenem el món gràcies als relats. La ràdio ens submergeix en relats quan esmorzem o anem cap a la feina; allà hi ha companys que ens expliquen acudits o la seva pròpia història personal; comentem les trames que hem vist a la televisió; llegim; anem al teatre; escoltem música; mirem fotografies; mirem Twitter, Facebook, Instagram, TikTok, i per la nit, somiem. Històries i més històries. Tenim una clara obsessió per ser agents emissors o receptors d’històries i, amb aquest intercanvi de relats, construïm un món, l’estructurem i donem valor a les nostres vides.

És per això, i sense cap ànim d’alimentar conspiranoies, que faig aquesta petita reflexió: sospitem, sempre, com a actitud vital. Sospitem dels relats que ens arriben des dels mitjans de comunicació i des dels poders. Les històries no són casuals i el punt de vista no és mai imparcial. Per dues raons fonamentals: perquè el món no hi cap en una portada o en quaranta minuts d’informatiu i per què, aquesta selecció d’informació o aquesta amplificació d’informacions, sempre, absolutament sempre, està carregada d’ideologia i, en conseqüència, d’interessos.

Què diu un nen quan trenca un vidre per jugar a la pilota on no ho ha de fer? Dues possibilitats: estava jugant o la culpa és del germà petit que no parla i no es pot defensar. Relats. Sempre els relats.

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials:

logotw Twitter

https://twitter.com/blogsocietat

1024px-Instagram_logo_2016 Instagram

https://www.instagram.com/ribes.a/

UnknownFacebook

https://www.facebook.com/blogsocietat/

youtube

https://www.youtube.com/user/ipsics4

Compra el meu llibre:

poster