Diari d’un confinat. Capítol 9

vermeer

Fa dies que no escric. Vuit concretament. Les raons són diverses: poques ganes de riure (tot i que moltes de viure), molta feina com a profe virtual, incapacitat per entendre què ens està passant, sensació de no saber què aportar en aquest espai que és el blog… Es trenquen els esquemes i els trossos s’escampen pel terra a la recerca d’un ordre. Entropia és la tendència de l’univers al caos. Doncs la cabrona s’ha passat vint pobles amb nosaltres darrerament.

Aquests dies intento viatjar. No patiu. Que la Gestapo dels balcons no s’esveri. Viatjo sense sortir de casa. Intento ser turista accidental d’altres ànimes, entrar i sortir sense ser vist, de manera discreta, gairebé de puntetes. Viatjo a unes altres vides, algunes ja no hi són i respiren en textos, pel·lícules o sèries o només han existit en la imaginació d’escriptors i guionistes. Altres són ben a prop, encara que siguin a molts kilòmetres. Viatjar és la millor experiència. Sortir d’un mateix, encara que sigui un petit moment, ens permet gaudir d’alguna cosa semblant a la lucidesa. Diu el Francis Ford Coppola que som peixos dins d’un aquari, atrapats en el temps, i que el cinema (o de fet qualsevol forma artística) ens permet sortir de l’aquari i comprendre millor el nostre pas per la vida. Potser escrivint aprenc alguna cosa. No ho sé. Intento sortir de l’aquari.

Resum d’aquests dies: el món s’ensorra. Amb lo bo i dolent, el món s’ensorra. Estic convençut de que, malgrat tot, ens en sortirem en un termini de temps relativament breu. Per no treballar en unes setmanes això no s’anirà a la merda. Guanyaran els de sempre, això sí. Però darrera quedaran milers d’absències. Moltes d’una generació marcada per la postguerra. Quina derrota de país que no va saber cosir ferides i que ara els hi regala aquest final.

Viatjo al futur. No perquè el present sigui una catàstrofe (que ho és) sinó perquè en el futur passarem la resta de la nostra vida. Hi ha un munt de preguntes que s’amunteguen en la meva discreta ment. Tanmateix, més que preguntes són desitjos que llanço al vent des de la modèstia.

Vull que s’acabi el periodisme tòxic, les fake news, els glandllèpols del poder que potser tenen un grau en periodisme però que són pura merda. Els joves s’allunyen cada vegada més de les televisions generalistes. Hi ha molts estudis que ho demostren. I espero que el temps acabi amb els voltors que gaudeixen de molts zeros als seus comptes corrents gràcies a la pornografía sentimental, a l’explotació dels drames aliens, al racisme, al classisme i al munt de merda amb què es dutxen cada dia en els seus platós, en els seus estudis radiofònics o amb els seus titulars. Aquells que sotmeteu diàriament a unes dosis insuportables de demagògia i visualització del patiment als ancians que no tenen més possibilitats de lleure que veure la televisió gratuïta sou escòria.

Vull que s’acabi l’antipolítica. Vull que deixin l’espai polític els irresponsables, els que porten anys i anys xuclant de la mamella del sou públic sense fotre brot, els feladors professionals a la recerca d’un càrrec ben remunerat. Vull que la mediocritat abandoni inmediatament l’espai polític. Que medrin en el sector privat, si algú els contracta. Que els hi tornin els favors i escalfin la cadira d’algun consell d’administració. M’és ben igual. Però que deixin de tenir un espai públic on fer mal amb els diners de tots.

Podria continuar amb uns quants desitjos però m’acomiadaré amb els més importants: no oblidem qui som, no ens oblidem de viure, no ens oblidem de les lluites, no ens oblidem de la vocació de ser lliures. Ens costarà. A mi el primer. No ens oblidem d’omplir carrers, de cridar, de protestar, de creure. Sobretot, no ens oblidem de creure. El món s’ensorra. Però ens inventarem un altre que serà millor. O al menys, diferent.

P.D. He decidit tornar a il·lustrar un article amb una pintura. Aquesta vegada és “La noia de la perla” del Jan Vermeer. Es tracta d’un quadre que es troba al Museu Mauritshuis de La Haia i que he tingut la possibilitat de veure de prop. Pura bellesa. Una dosi de bellesa que en aquests temps sempre va bé.

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials:

logotw Twitter

 https://twitter.com/blogsocietat

 

1024px-Instagram_logo_2016 Instagram

https://www.instagram.com/ribes.a/

UnknownFacebook 

https://www.facebook.com/blogsocietat/

youtube

https://www.youtube.com/user/ipsics4

Compra el meu llibre:

poster