Diari d’un confinat. Capítol 4

 

Hopper-Chop-Suey-1929

Per a aquests dies de confinament vaig proposar un petit joc literari al compte de Facebook del blog. Entre tots els lectors que han volgut participar-hi han escrit un conte col·lectiu inspirat en el quadre de l’Edward Hopper,“Chop Suey”. Jo vaig iniciar el relat i després els lectors el van continuar amb les següents regles:

1) Sempre s’havia de tenir en compte el que s’havia escrit previament.

2) No es matava cap personatge (per evitar que algú ens deixés sense possibilitats de continuar).

3) Cada comentari no havia de tenir més de 300-400 paraules.

4) Es podia traslladar l’acció fora del bar.

5) Es podien afegir personatges.

Aquest és el resultat:

CHOP SUEY

La Nora havia decidit explicar-ho tot i el millor moment per obrir la caixa de Pandora era aquella trobada amb la Rita. Amb el seu jersey verd i el barret negre que algú li havia regalat en el seu darrer aniversari, va apropar-se al Chop Suey, un nom ben estrany per a un local que no tenia res a veure amb cap mostra gatronòmica oriental. Una parella conversava animadament en una taula del racó quan la Nora va somriure amb timidesa la Rita. Sospitava que aquella dona de gest adust i mirada pertorbadora no li perdonaria allò que anava a explicar. Pero necessitava fer-ho. Li calia fer-ho. Per salut mental, per ètica, per amor al Joan o per un miler de raons que donaven voltes en el seu cap. La situació ja s’havia allargat massa en el temps i havia arribat el dia.

  • Hola, -va dir la Nora amb veu tremolosa -.
  • Ets la Nora?

La Nora va assentir amb el cap, dubtant encara si aquell pas que anava a fer era el correcte.

La por li va esgarrapar la panxa. Estava segura del pas que anava a donar? No sabia si les paraules li sortirien o si se li quedarien rodant dins del cap. Però la decisió estava presa. Havia de parlar, ja estava bé de secrets. Amb la veu tremolosa, les mans neguitoses jugant amb una molla de sobre la taula, mirant nerviosa del carrer a la Rita, de sobte li va deixar anar, sense pensar, sense quasi respirar, sense somriure.

  • Encantada de coneixer-te ,- digué la Rita amb un somriure, mirant amb amabilitat a la seva interlocutora i convidant-la a seure amb un gest de la mà esquerra-.

Ningú va reparar en aquell home de la taula del costat, que semblava molt interessat en alguna cosa que tenia entre les mans, però que no perdia detall de la conversa entre les dues dones.

En aquell moment es va acostar el cambrer amb un gran somriure a la cara. I va trencar aquell silenci que s’havia format entre les dues. Silenci tens, nerviós.

  • Què voldreu prendre?

Totes dues es van mirar. Un café? Alguna cosa que allargaria més aquella conversa?

Tot d’una i armant-se de valor va dir la frase que tantes vegades en la seva ment havia repetit però en lloc del seu habitual to, la seva veu era tremolosa, i només va estar segura que la seva interlocutora l’havia escoltat quan va comprovar el seu gest de sorpresa.

Mentrestant, la parella que parlava animadament en un racó, va demanar el compte i va marxar deixant el local pràcticament amb només elles dues i el senyor de la taula del costat. Sí, qui era aquell home de la taula del costat? Anava vestit amb indumentària formal i manipulava el seu mòbil sense parar. El seu nom era Roc, i era professor d’anglès a una escola de la part alta. Però, perquè hi estava tant interessat en aquella conversa privada?

  • M’ha costat trobar-te i t’agraeixo que hagis vingut. Es molt important que tú i jo aclarim algunes coses. No sé per on començar. La Rita la va interrompre.
  • Jo t’ajudaré: explica’m on és en Joan? Per què no està a casa amb els seus fills i amb mi seguint el confinament?

Per un moment es va penedir, hagués volgut fer-se enrera però… Ja era massa tard.

  • Senyoreta Nora, -va dir el cambrer- no vull ser desagradable però, l’entrepà que m’ha demanat, no li puc fer. No tinc pa i el problema no es tenir pa o no, el veritable problema és que el forner no té farina per fer el pa. Esperem que no s’allargui massa i ben aviat li pugui fer el que m’ha demanat.
  • Tranquil Max. Ho he entès. Moltes gràcies, cobri’m el cafè!
  • Està convidada, no em deu res.
  • Rita….. volía dir-te… Just en aquell moment en Joan va entrar al café amb una acompayant .
  • El teu germà, en Joan, no sap que he vingut, va dir la Nora,-. De fet, no m’hauria deixat venir. I sé que, no m’ho perdonarà mai… Però és important que sàpigues pel que està passant.

Las paraules no li sortien i estava neguitosa per tot el que havia d’explicar.

Es va tornar a fer un silenci espès com un dia de boira a Lleida. Totes dues semblaven angoixades, com sospitant que allò que s’havia d’explicar els cauria damunt com una llods de marbre.

  • Mira, Rita, ja en sóc conscient que això que t’acabo de dir et resulta, si més no, sorprenent. Ara intentaré explicar-t’ho amb detall i…
  • No cal, maca! Crec que ja ho entenc. N’he tingut prou amb la frase que he sentit.

Però de sobte, quan ja estava decidida a parlar, un crit esfereïdor va traspassar les portes de la cafeteria, que es va omplir de pols.

Però no va haver d’explicar res. En aquell moment van entrar a la cafeteria dos individus, armats fins les dents. Els van donar un parell de mascaretes i se les van endur, confiades al calaboç, perquè no podien estar en una cafeteria fent tertúlia. Com entenien l’estat d’alarma?

I se les van endur a la comissaria a on hi havia confiades 300 persones en una cel·la de 20 m2.

  • Està bé, ja t’ho dic, – va prometre la Nora -. En Joan té un fill d’una relació anterior, viu a Igualada i està confinat. No es troba bé i no sap si està infectat encara. El problema és que m’ha trucat perquè vol fugir i li hem de treure del cap.

Qui acompanyava a en Joan, era una dona d’una certa edad, molt elegant. Cabells blancs ben pentinats. Amb un vestit d’un tall impecable, que hauria fet les delícies de qualsevol d’elles, i amb unes sabates i una bossa de pell, caríssimes.

La Nora i la Rita es van mirar estranyades, la dona que acompanyava a en Joan, era aquella veïna estrafolaria, que estenia sempre la roba lligada amb els cordons de les vambes. Com podia ser que ell la conegués?

En Joan i aquella senyora tant elegant van apropar-se a la taula on eren les dues dones. La Nora, nerviosa, va interrogar amb la mirada al seu marit i fixant-se amb aquella dona, va dir-li:

  • Joan quina casualitat no esperava trobar-te. No ens presentes la teva acompanyant?Ell contestà amb molta calma.
  • És la Emma, acaba d’arribar d’Igualada l’han deixat sortir però no podrà tornar a casa seva. Ha vingut per una qüestió delicada però abans t’he d’explicar una cosa…

Per un moment tot el que l’havia neguitejat durant dies semblava que es podia resoldre. La Rita va entendre que allà ja no hi feia res. Es va acomiadar, va fer-li dos petons a la Nora i va marxar tot dient, “ja ens veurem”.

En Joan semblava incòmode davant d’aquella situació.Ell, la Blanche i la seva dona, tots tres junts en una cafeteria. Pensava com podria trobar la manera d’explicar a la Nora que aquella trobada no hauria de d’haver estat en aquell precís moment. No li venien les paraules a la boca i començava a notar-se la tremolor a les mans.

L’acompanyant d’en Juan era una dona molt atractiva, tenia molta personalitat. En Joan va agafar del bracet la noia i es van dirigir a la última taula del local. Es veia que volien estar sols. No es podia saber el que deien, però els gestos, les mirades que es dedicaven i els somriures de complicitat eren molt elocuents. Estaven enamorats.

MOLTES GRÀCIES A TOTHOM! VISCA LA INTEL·LIGÈNCIA COL·LECTIVA! UN ALTRE DIA, SI DE CAS, FEM LA PEL·LÍCULA. 

 

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials:

logotw Twitter

 https://twitter.com/blogsocietat

 

1024px-Instagram_logo_2016 Instagram

https://www.instagram.com/ribes.a/

UnknownFacebook 

https://www.facebook.com/blogsocietat/

youtube

https://www.youtube.com/user/ipsics4

Compra el meu llibre:

poster