Diari d’un confinat. Capítol 1

Captura de Pantalla 2020-03-14 a les 15.42.06

Acabo de veure un vídeo de napolitans que van sortir al balcó per cantar plegats i m’ha encantat. També he vist que a Facebook una tal Mirentxu m’ha anomenat “comeflores” per no desitjar que mori una altra persona, encara que sigui l’Ortega Smith. I així, menjant flors, he hagut de sortir aquest matí un moment al carrer. Entre el que he vist i el que llegeixo a les xarxes socials, m’he adonat de que aquests dies no els oblidarem mai. Per moltes raons, les properes setmanes quedaran dins del nostre equipatge per sempre.

Ara mateix pateixo una mena d’overbooking emocional. No sé realment sobre què escriure. Si fas servir l’humor, les pells estan tan fines que els favorables al “bon dia” se sentiran ofesos si per la nit dius “bona nit”. En canvi, si et poses una mica reflexiu o sentimental, acabaràs sent l’objectiu d’algun superman emocional que t’anomenarà “comeflores”. Tanmateix, com de moment aquest blog l’administro jo i no la policia moral dels ofesos, escriuré sobre el que em vingui de gust.

Estic segur de que es faran moltes pel·lícules i llibres sobre aquestes setmanes. El material narratiu serà molt potent. Ja ho estem veient. Les crisis amplifiquen el més bo de l’ésser humà i també el més dolent. També despullen les pors, obsessions, paranoies, egoïsmes, crueltats i estupideses de les societats. El gilipolles continuarà sent gilipolles i qui és educat tendirà també a ser educat. Ja veurem qui guanyarà. I no parlo només de la societat com a fotografia general. Parlo de tots i cadascun de nosaltres com a individus. Qui guanyarà? El nostre costat poruc, obsessiu, paranoic, egoïsta, cruel i estúpid o aquest costat educat que hem aconseguit després de ser formats en el respecte i en la convivència? Això serà una prova d’estrés. Ens queden per endavant dies amb la família per a qui la tingui o dies de solitud per a qui no la tingui. Dies de viure tancats, d’aturar-nos, de contemplar el pas lent de la vida, d’abraçar-nos al temps ara que està tan mal vist ajuntar pells.

De la poca estona que he estat aquest matí al carrer, he vist una escena molt potent des del punt de vista emocional. Un nen ha sortit corrent perquè ha vist els seus avis asseguts en un banc. La mare li ha cridat que sobretot no s’apropés. El nen ha estat molt obedient i s’ha distanciat uns metres. Això sí, la seva carona de perplexitat era un poema. Els avis l’han omplert de floretes i així, en la distància, s’han dit que s’estimaven. Distància social. Dues paraules que ens foradaran el cervell. Distància social. Més encara?

Prometo escriure aquests dies. No sé què sortirà. Suposo que el de sempre: la meva visió sobre el món. Ni millor, ni pitjor que la teva. I si has arribat a aquest punt del text, només vull dir-te que ens en sortirem. Ens calia aturar-nos i, per exemple, valorar la tasca de molts professionals. Cal fer un punt i a part per a tots els treballadors i treballadores del sistema sanitari. Sou herois i heroïnes. Afecte etern.

El que deia: aturem-nos. Pensem en la nostra vulnerabilitat, en la fragilitat del nostre sistema i en que tots i cadascun de nosaltes tenim una responsabilitat col·lectiva enorme.

Us animo a llegir, a veure bones sèries i pel·lícules, a mirar per la finestra i pensar. Us animo a parlar amb els vostres éssers estimats. Us animo a prendre consciència del temps que, al cap i a la fi, és el valor més important de les nostres vides. Temps per a nosaltres i temps per als altres.

Això tindrà un nom: DIARI D’UN CONFINAT. I aquest ha estat el capítol 1. Ha estat escrit amb la música de fons de la llista d’Spotify anomenadaRelax en casa. Molt apropiada, oi?

Prometo fer-te riure si em segueixes a les xarxes socials:

logotw Twitter

 https://twitter.com/blogsocietat

 

1024px-Instagram_logo_2016 Instagram

https://www.instagram.com/ribes.a/

UnknownFacebook 

https://www.facebook.com/blogsocietat/

youtube

https://www.youtube.com/user/ipsics4

Compra el meu llibre:

poster