Estat d’estupidesa

Picture1

 

Benvolgut, o no, futur,

Ja sé que resulta una mica estrany escriure-li una carta al futur, però és que el present és una merda. Per què ens hem d’enganyar? A vegades tinc la sensació que tot allò de bo que ha fet l’ésser humà fins a l’actualitat ha servit de poc. Beethoven va compondre la novena simfonia ja envaït per la sordesa; Goya, afectat pel mateix problema, ens va deixar les seves magnífiques pintures; Stephen Hawking, tot i que va haver de lluitar contra l’ELA, ens va llegar la seva intel·ligència. I per a què? De què ens ha servit escriure les pàgines més brillants, lluitar contra els abismes amb pintura i brotxes, posar-hi el coll contra el silenci per omplir-lo de música si la mediocritat, la ignorància i la mala fe segueixen plantant la seva llavor?

Cada vegada em costa més riure. L’humor com a arma, sí. La ironia com a defensa davant l’absurd, també. Però és que un ja es queda sense forces davant la pobresa intel·lectual com a bandera, amb exèrcit invasor de regal. I és que llegeixo com aquest individu es queixa de que un andalús parli català i se’m regira l’ànima. Quines sinapsis neuronals provoquen que un paio que no sap ni col·locar les comes se senti amb l’obligació de comunicar al món que li molesta que els andalusos aprenguin idiomes? Què cal fer amb aquesta gent perquè no interrompin el somni de viure en una societat millor?

Futur, digue’m que els nostres fills no hauran de lluitar contra aquest entossudiment mental, contra aquests sistemes de creences tòxics que vessen el seu verí pertot arreu, contaminant tants segles de coneixement humà. Necessito una mica d’esperança, futur. Digue’m que encara hi haurà poetes que rimin solituds, que encara concedirem importància a les cançons de desamor i que voldrem regalar a les nostres pupil·les la bellesa dels museus. Digue’m que seguirem amb un peu a terra i un altre a la ficció i que creurem en la capacitat de superació, en la possibilitat de comunicar-nos o en la mirada que qüestiona injustícies.

Digue’m, futur, que no estem tan fotuts i que hi ha andalusos poliglots, i que això els fa millors. I que aquests andalusos poliglots s’avergonyeixen de qui va perdre tota possibilitat de ser feliç en un món global que ho és tot. Un món en el qual les llengües uneixen i no divideixen.

En fi, futur, espero que abastar-te algun dia. Avui no em ve de gust riure. Fes-ho tu per mi quan miris enrere i vegis l’època que ens va tocar viure.

Deixa’m, això sí, que m’acomiadi amb les paraules de Paul Tabory en el seu llibre Història de l’estupidesa humana: “alguns neixen estúpids, d’altres aconsegueixen l’estat d’estupidesa, i hi ha individus als quals l’estupidesa se’ls encomana. Però la majoria són estúpids no per influència dels seus avantpassats o dels seus contemporanis. És el resultat d’un esforç personal tenaç. Fan el paper del ximple. En realitat, alguns sobresurten i fan el ximple com cal i perfectament. Naturalment, són els últims a saber-ho, i un es resisteix a posar-los sobre avís, ja que la ignorància de l’estupidesa equival a la benaurança “.