Sempre hi ha un bar que es diu Manolo

 

A Catalunya sempre hi ha un bar que es diu Manolo. I supermercats de pakistanesos que tenen cervesa si la nit es posa trista. Hi ha ancians arreglant el món en un banc del parc, quan la tardor nua arbres i el dia s’escurça. També hi ha vídues que ballen soles un pasdoble i una orquestra que toca la Macarena en el pitjor moment.

Hi ha a Catalunya turistes despistats que creuen que Gaudí va dissenyar el Camp Nou i japonesos fotografiant les estàtues humanes de les Rambles, en l’instant en què una moneda activa un moviment i els seus riures sempre tímids. Hi ha borratxos en la Plaça Reial, a més d’un solter que deixarà de ser-ho, vestit de la Pantera Rosa i amb l’orgull de qui se sap protagonista. Hi ha un milió de converses en idiomes que no sabries identificar ni amb Google translator, guies turístics amb un paraigua que és un tòtem en la jungla urbana, ulls oberts de bat a bat, algú que pregunta a quina hora tanquen les botigues, un boig que crida que el món s’acabarà i que et sorprendrà mirant Twitter. #EstemMorts

També hi ha a Catalunya vents que trastornen, tramuntanes que et deixen tocat del bolet, boires que t’aïllen en matins grisos i amplies valls amb rius d’aigua cristal·lina. Hi ha boscos màgics, prats interminables, volcans que es van cansar de ser-ho i cels que et trenquen la mirada amb bellesa. Hi ha fum de fàbriques, també. I embussos de trànsit. Minuts perduts per algú que es va oblidar de dur el cotxe a la ITV i ara està amb el capó obert en aquesta Ronda de Dalt sense cuneta. Hi ha cues en urgències, ulls que es perden en les sales d’espera d’un ambulatori, cafès de màquina que fan gust de raigs edulcorats. Hi ha col·legis amb massa alumnes i professors desmotivats però també projectes de futur amb docents carregats d’il·lusió. Hi ha adolescents que es fan una selfie i que fingeixen un somriure perquè es creuen invencibles.

Hi ha a Catalunya milions de persones que algunes televisions diuen milers i milers que són milions, per art de màgia i de la propaganda. Hi ha cartolines de colors, pancartes, consignes. Hi ha debat, molt de debat. Espais que s’omplen de gent i discursos buits en altres parts. Hi ha intoxicadors i intoxicats, guerrillers i pacifistes i la sensació que és millor no estar sempre enfadat, encara que és pitjor ser sempre submís. Que la vida són quatre dies i amb dèficit, tres.

I sobretot, a Catalunya, sempre hi ha un bar que es diu Manolo, on veure un partit entre el Barça i el Madrid, i on paga les canyes qui perd. I ancians polemistes. I una vídua que balla sola. I una orquestra que toca la Macarena. Sempre, en el pitjor moment.

Traducció al català d’un article antic.

Segueix el blog a les xarxes socials

1024px-Instagram_logo_2016 Instagram

https://www.instagram.com/ribes.a/

logotw Twitter

 https://twitter.com/blogsocietat

UnknownFacebook 

https://www.facebook.com/blogsocietat/

youtube

https://www.youtube.com/user/ipsics4

Compra el meu llibre:

poster