Carta a Argelia Queralt

argelia

Benvolguda, o no, Argelia Queralt:

1985. Sona a la ràdio una cançó que es diu Kayleigh. Un jove Àlex Ribes (c’est moi) l’escolta. Li agrada molt. Descobreix que el grup es diu Marillion. És una època de converses interminables en habitacions d’amics, on els discos són sempre ben presents. Escoltem música i parlem. Parlem i escoltem música. Un amic em grava una cinta amb un directe de Marillion. M’entusiasma. Decideixo que serà un dels meus grups favorits. Me’n vaig a la maleïda mili i a les nits de garita dissimuladament engego el walkman i escolto Marillion. La llibertat lluny de l’exèrcit. La nòvia. La primera feina estable. Viatges a altres terres. La filla. Els vint, els trenta, els quaranta, els cinquanta i Marillion és allà, acompanyant-me, construint la banda sonora de la meva vida. I sí, Marillion és una part de la meva identitat. I no, l’Steve Hogarth, l’Steve Rothery, el Mark Kelly, el Pete Trewavas i l’Ian Mosley no són catalans, ni tan sols espanyols. I sí, soc independentista. Perquè ser independentista no significa necessàriament renunciar a cap de persona dels 7.000 milions d’éssers humans que viuen a la Terra.

He somiat escriure com el Douglas Coupland o el Nick Hornby, dirigir pel·lícules com el Billy Wilder o l’Alfred Hitchcock, pintar com el Vermeer o l’Edward Hopper, he viatjat pel món i m’he enamorat de molts llocs. I sí, segueixo sent independentista. I admiro les obres mestres del Velázquez, i m’agradaria escriure com el David Trueba, i sento calfreds quan escolto moltes de les cançons del Quique González, i per a mi passejar pel Museo del Prado és una experiència sensacional, i mai oblidaré els carrerons de Córdoba, i beuré gazpacho fins el darrer dels meus dies. I sí, segueixo sent independentista. I Lorca segueix sense ser buscat. El seu cos està encara al bell mig del no es vol saber on. I a sobre seu no només hi ha terra, també hi ha gruixudes capes d’amnèsia colectiva, i ferides obertes, i molta mala llet.

No, Argelia, no juguis a la demagògia. L’independentisme no és provincianisme en oposició a un cosmopolitisme “rojigualda”. No facis trampes. Aquesta pel·lícula no tracta d’això. Lorca és patrimoni de la humanitat, com tants altres. I no té relació amb fronteres administratives perquè la cultura no sap de colors en els mapes. No facis una caricatura de nosaltres. No tinguis la temptació de reduir el moviment social europeu més important de les darreres dècades a un joc d’estereotips i prejudicis. I més, tenint en compte els atacs que pateix la cultura catalana per part de les forces vives del pancastellanisme. És quan la demagògia es transforma en el cinisme més irresponsable.

Fes un click a sota per seguir-me a:

1024px-Instagram_logo_2016 Instagram

https://www.instagram.com/ribes.a/

logotw Twitter

 https://twitter.com/blogsocietat

UnknownFacebook 

https://www.facebook.com/blogsocietat/

youtube

https://www.youtube.com/user/ipsics4

Compra el meu llibre:

poster