febrer | 2019 | Societat Anònima

gabriel

Benvolgut, o no:

“És difícil en temps com aquests pensar en ideals, somnis i esperances, només per a ser aixafats per la crua realitat. És un miracle que no abandoni tots els meus ideals. Malgrat això, m’aferro a ells perquè continuo creient, malgrat tot, que la gent és bona de debò en el fons del seu cor”. Aquestes paraules no són meves. Les va escriure una nena jueva al seu amagatall d’Àmsterdam. Els carrers on jugava amb les seves amigues ara l’ocupaven els nazis. La nena es deia Anna Frank i va morir al camp de Bergen-Belsen un dia de febrer de 1945. Jo no soc l’Anna Frank, no tinc el seu talent per escriure, ni la seva esperança en l’ésser humà. Potser l’únic que em queda són els ideals i no penso enterrar-los sota una capa de covardia i mala educació.

Amagat en el teu anonimat, has escrit unes paraules que no m’han ofès. Poques coses m’ofenen. Soc humà i sí que hi ha coses que m’indignen però la ofensa és una altra història. Ofendre és voler que una altra persona se senti humiliada i quan acumulo tanta dignitat en els meus cinquanta i un anys de visitant d’aquesta única experiència que és la vida, resulta complicat que m’ofenguin. I acumulo tanta dignitat gràcies, en una part molt important, a la meva mare. Per cert, si volies ofendre, arribes tard. Va morir l’any 2007, un any després de que jo fos pare. Vida i mort de la mà. El cicle etern. El nostre pas efímer per aquest món, tan ple d’intel·ligència com d’estupidesa, on un camí o un altre és tan sols una elecció.

La meva mare tenia set anys quan va veure les tropes franquistes entrar a Barcelona. Ho recordava perfectament i sempre ens ho va explicar com si ho estigués vivint en aquell moment. Ens va parlar de la postguerra i, com tantes dones, va viure les penúries de la fam i la pobresa, afegides a uns temps on les dones estaven molt allunyades de qualsevol forma d’emancipació i poder. Hi ha moltes històries com les de la meva mare, dones que volien ser, que intentaven ser, que lluitaven per un lloc al món superant tots els obstacles. D’ella vaig heretar la ironia i les ganes de llegir. A mi i als meus germans ens va omplir de lectures. Recordo de nen els llibres de “Los cinco” i els “Don Mikis” com si fos ara. Recordo les estones amb “Mortadelo y Filemón” i el plaer silenciós de la lectura. D’ella recordo moltes coses i totes bones. D’ella trobo a faltar molts moments: la seva empenta, la seva intel·ligència, el seu enorme cor, el cor d’una persona bona.

No, no soc l’Anna Frank. Mai podré escriure com ella ho va fer. I tampoc el meu xec de confiança en l’ésser humà està en blanc com el seu. Potser si miro la foto gran, si llegeixo el que es diu per Twitter, si escolto el que diuen alguns polítics, el meu pessimisme es fa més i més gran. Adults infantilitzats (en el pitjor dels sentits), odi, rancúnia, covardia que s’amaga sota un perfil de xarxa social, frustracions, naufragis sentimentals, violència, agressivitat, escarnis, linxaments col·lectius, solituds patològiques, la creativitat al servei de l’insult… És la foto en pla general, un quadre d’El Bosco en format digital. Ja ho sé, potser hem de tancar el pla, fer zoom, veure les persones en un primer pla, pensar en les històries que s’amaguen darrera de tanta confusió. Potser. Potser encara hi ha esperança. Potser. Potser encara hi ha esperança de que ningú anomeni puta a cap dona. Potser també el dret a equivocar-se formi part algun dia dels drets humans més bàsics. Potser encara hi ha esperança de no ser policies de l’humor i potser la hipocresia s’allunya de la nostra manera d’entendre les relacions. Potser.