Serrat no és intocable

joan

Benvolgut, Joan:

Aristòtil era un misogin. Isaac Newton maltractava els animals. Nikolas Tesla era defensor de l’eugenèsia. Virginia Woolf era profundament elitista. Gustave Flaubert era pedòfil. Richard Wagner era racista. I Cristiano Ronaldo em cau malament (bé… ho volia dir).

El debat sobre si les persones brillants i amb una carrera professional destacada tenen dret a dir o a fer el que vulguin és molt antic. De fet, jo crec que tothom té dret a dir el que desitgi (sempre que no sigui un cas de calúmnies, és clar). Tothom té dret a expressar la seva opinió, sigui qui sigui i sigui quina sigui. El fet de ser un artista d’èxit no té res a veure amb aquest dret. Serrat té dret a dir el que vulgui, sempre i en qualsevol moment, però per ser persona, no perquè hagi venut molts discs. Això sí, la resta de persones també tenim el dret a opinar sobre les seves cançons, paraules o accions. Se li diu llibertat d’expressió. És un dret bàsic, fonamental. No fomentem la idea de que si un músic és brillant, no se li pot criticar. S’hauria de poder criticar tot: cançons, pintures, escultures, edificis, pel·lícules, lleis, actuacions policials, monarques, religions, tuits o articles i blogs com aquest. D’aquest debat, d’aquestes opinions creuades, surten societats més intel·ligents, més tolerants i més obertes. Del silenci només surt el relat dominant i aquest normalment pertany al poderós.

Jo a Serrat el critico. I tant! El critico perquè el Serrat d’ara no se sembla al Serrat jove. I sí, té dret a canviar d’opinió. Tanmateix, quan canta “para la libertad, sangro, lucho, pervivo. Para la libertad, mis ojos y mis manos, como un árbol carnal, generoso y cautivo doy a los cirujanos” no me’l crec. No em representa perquè les seves cançons no es corresponen amb les seves paraules actuals. M’està venent un relat incoherent amb la seva posició sobre la situació política. Punt. Una altra cosa són les formes. D’acord. Evitem l’insult. Però Serrat no forma part d’una secta d’intocables pel fet d’haver escrit grans cançons. I critico l’esquerra espanyola i part de l’esquerra catalana. De fet, són els que més m’han fet independentista. No m’han ofert cap esperança de canvi. Cap ni una. Al revés. Han blanquejat l’extrema dreta, la violència policial, la injustícia dels tribunals i els casos més flagrants de pèrdua de drets humans. I sí, podem criticar els relats dels Serrat, Coixet, Cercas, etc, etc, etc. Perquè els admiràvem i ara hem vist que no són on pensàvem que serien, atès els seus discursos antics. I ells tenen dret a criticar les crítiques. A defensar-se. I tant! Es tracta d’això. És democràcia. Crec. I no comprar discs del Serrat o no anar als seus concerts, no és discriminació, és llibertat de mercat. O és que no podem triar els nostres referents? Massa lliri veig darrerament.