Hola, sóc l’Eric i odio la meva feina

Hola, sóc l’Eric i odio la meva feina. Podria dir que em guanyo el sou a la BBC des de fa tres anys. A primera vista molts m’envejarien, però segurament m’obsequiarien  amb la més absoluta indiferència si els digués que edito els vídeos de les bodes, els batejos i les comunions que se celebren al meu barri.

La BBC representa el primer graó en la cadena alimentària dels què somien amb dedicar-se a l’audiovisual. No seria, en conseqüència, el millor lloc per fer carrera a curt termini, ni el què atorga un prestigi més gran.  I és que els grans professionals de les cadenes de televisió ens miren amb una certa prepotència. Però, clar, molts d’aquests grans professionals s’apunten al club dels deumileuristes fent teleporqueria sense que els representi cap tipus de dilema ètic.

En definitiva, els què treballem fent casaments ens dediquem a enregistrar i muntar els vídeos d’aquests esdeveniments socials en els quals tots hem participat d’una o altra manera; ja sigui perquè un dia vam decidir pujar a l’altar per ser aquest el lloc més alt al que mai més ens serà possible accedir o bé perquè un matí ens vam trobar a la bústia la maleïda participació d’algun enllaç. Queda clar que intento evitar aquestes invitacions al·legant desenes de malalties infecto-contagioses. La simple paraula casament em provoca tot tipus de patologies que ni el doctor House podria diagnosticar. El pitjor virus inventat per la indústria farmacèutica no m’afecta tant com assistir a una boda. Les detesto. És cert que resulta més perillós fer un reportatge d’una comunió o d’un bateig, ja que l’horda de pares armats amb una càmera converteix el teu treball en una proesa. De tota manera, és l’estètica de les bodes la què em produeix al·lèrgia. La dramatúrgia de petons i abraçades a l’entrada de l’església; la lletania de consells i visions reaccionàries d’un sacerdot avorrit; les fingides llàgrimes de familiars amb aspiracions melodramàtiques; l’arròs, els pètals de roses i el vivanlosnovios; els somriures de paper; el fotògraf que sent fàstic de la seva vida per no treballar al National Geographic; el menú de carn i peix; la corbata del nuvi; el pastís; el borratxo xarlatà amb el tovalló al cap i les cançons d’estiu en ple hivern interpretades per un hortera amb perruquí em regiren els budells.

Hola, sóc l’Eric i dedico vuit hores diàries a editar noces. L’edició és un procés molt simple. Es tracta de seleccionar i ordenar els plans que s’han registrat prèviament. Un títol per aquí, una música de Kenny G per allà, quatre efectes digitals i ja tens fet el teu treball. Sé que no puc ser original. En una ocasió vaig voler editar un vídeo amb el ritme de muntatge d’una pel·lícula de Tarantino i el nuvi em volia deixar la cara com el policia lligat a la cadira de Reservoir Dogs. Per això he optat per una edició estàndard. Al cap i a la fi, els vídeos de bodes tenen tots la mateixa estructura: nuvi vestint-se – mare emocionada, núvia vestint-se -mare emocionada, poema del padrí – núvia emocionada, sortida de les respectives cases, veïns emocionats, nuvi passejant-se nerviós a l’església, núvia que arriba amb el Porsche del futur cunyat amb pasta perquè el cabró va treballar al Palau de la Música amb el Millet, passadís central amb la Barbie núvia i el pare de la Barbie núvia, casament, fotos a la porta de l’església, fotos al parc municipal, cocktail, dinar o sopar, pastís i ball. 2000 euros perquè és en alta definició i a per una altra.

En el país de les utopies videogràfiques la gent contractaria vídeos de les seves infidelitats, de les seves  endodòncies, dels funerals o, per què no, dels divorcis. Allà hi seria jo. M’encantaria editar un meravellós primer pla d’alguna persona dient: ho sento, però he conegut a un altre. Seria un d’aquests moments de plena sinceritat sense el maquillatge, ni la roba de marca que es fan servir a les bodes.

Un matrimoni que decideix separar les seves vides constitueix un acte de dignitat. I no tan sols això: en el país de les utopies videogràfiques la parella prendria la decisió de que aquell instant hauria de quedar enregistrat en un vídeo amb les seves músiques preferides i fotos d’aquells viatges que van fer quan s’estimaven. Seria un vídeo meravellós: el testament d’un amor que es va apagar. Podrien veure els seus rostres quan eren joves i encara es desitjaven amb passió. Encara gaudirien d’aquella platja de Cancún on van fer l’amor amagats darrera uns arbres durant el seu primer viatge, de l’antiga Vespa amb la qual van recórrer la costa cantàbrica, del concert d’Amnistia Internacional al Camp Nou, de l’embaràs del primer fill…

Si la càmera pot ser el testimoni d’un acte tan artificial com una boda, hauria de ser-ho també d’un divorci. M’imagino el moment en el què lliurés una còpia en DVD a cadascun. Es durien amb ells diversos anys d’un projecte compartit. Pot haver alguna cosa més màgica que guardar en un DVD els records de qui durant tant de temps has estimat? Però això únicament passa en el país de les utopies videogràfiques. La realitat és una altra.

En les bodes fingim que som feliços, ens vestim de vint-i-un botó i rentem el cotxe per publicitar que les coses ens marxen segons el manual d’èxit en la vida que vam comprar inconscientment un dia en el qual vam sospitar que la felicitat té a veure amb les possessions. D’això es tracta. La família i els amics es reuneixen amb l’excusa que uns insensats es casen, però són molts els què acudeixen a aquestes cerimònies amb la intenció d’exhibir-se. Utilitzem el millor dels nostres somriures, diguem-li al món que tot va sobre rodes, repartim petons i abraçades, aplaudim el pastís i ballem junts l’últim èxit radiofònic!

Però hi una altra veritat darrera. Editant els vídeos dels casaments puc veure més enllà de les imatges. Si les amplifiques digitalment pots adonar-te que, quan un matrimoni qualsevol posa per la foto, somriu amb la intenció de que aquell instant es dibuixi amb els colors de la felicitat, però també veus que, quan el fotògraf enllesteix la seva feina, un petit gest de fàstic, gairebé invisible, es fa un lloc al seu rostre. He vist a noies ballant soles al bell mig de la pista mentre buscaven amb la mirada una petita illa d’humanitat on desembarcar la seva solitud. També m’he adonat de que sempre hi ha un avi aparcat en una cadira sense que ningú el faci cas. He vist a alcohòlics demanant perdó pel seu descontrol etílic, a homes tirant la canya a la seva cunyada, a divorciades presentant en societat al seu nuvi cubà i als respectius exmarits gelosos ancorats en un got de whisky. I he vist, sobretot, a nens observant com els adults s’entesten en buscar-se problemes…

Quan tot això acabi comprarem la foto i regressarem a la rutina. El nou matrimoni s’anirà de viatge de noces. Nosaltres enganxarem la instantània en un àlbum i, al mateix temps, ens adonarem que el temps no perdona i que el nostre cabell s’ha anat suïcidant lentament des de la darrera boda. Potser descobrim en aquest mateix àlbum a parelles que ja s’han divorciat. O, qui sap, potser tot és com en una pel·lícula de Julia Roberts i l’amor ha triomfat.

Hola, sóc l’Eric i ara ja saps per quina raó odio la meva feina.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook