I del procés, què?

Benvolguts, Artur i Oriol:

Us escric per saber com esteu. Bé, en realitat us escric per saber com va el procés. Què tal? Tot bé? Ho dic perquè sembla que, de cop i volta, tots ens hem oblidat d’aquelles “petites performances” que vam fer. Ara veig les fotos de la Via Catalana, de la V o del 9N i semblen molt i molt llunyanes, com si formessin part d’un passat preparat per ser inclòs en els llibres de primària. Ja sé que tots estem plens de feina i que la monotonia fa que ens oblidem dels nostres somnis diaris o d’allò en el que creiem de debò. Tanmateix, no teniu la sensació de que amb el vostre Pimpinela particular heu destrempat la gent? Hem de fer una donació al Museu d’Història de Catalunya de les nostres estelades perquè estiguin totes juntes en una gigavitrina?

És cert que ara estan més calladets. El Margallo ja no parla de viatges perduts a l’espai i ara, en comptes de comparar-nos amb els nazis, ens comparen amb Podemos. Sí, és una mica un 2×1 de la demagògia. Aviat sortiran els packs de 6. Però encara són allà. El Wert segueix jugant a fer experiments educatius amb els nostres fills; el Montoro, amb la seva veu de barrufet amargat, continua amb la prepotència habitual; la Soraya SS segueix encantada d’haver-se conegut i sense saber què fa on l’han col·locat; el Fernández-Díaz lliurant medalles a la Verge… I el Rajoy? El Rajoy “a lo suyo”. Amb el posat d’arribar sempre diverses setmanes tard a l’actualitat, presidint un país ple de militars salvapàtries, de nostàlgics casposos amb banderetes de pollastres, de gilitwitters que tenen com a principal argument els “putos catalanes” o el “puta Cataluña” i de tertulians multifuncions.

Fa dos dies es van casar pel civil el Rajoy i el Pedro Sánchez. Va ser una cerimònia molt maca. Em quedo més tranquil amb el seu pacte sobre la cadena perpètua. Ara, qualsevol yihadista fill de puta, s’ho pensarà dues vegades abans d’immolar-se. Disculpeu el sarcasme. Estic indignat. Bé, ara ens queda la seva boda religiosa. Potser serà el proper 27 de setembre a Barcelona, per allò de les cortines de fum.

Doncs res, “la vida sigue igual”, com va cantar el Julio Iglesias. Continuarem suportant el dèficit fiscal, els crits de la Camacho i el seu “senyor Mas”, les visions distòpiques “upper Diagonal” de l’Albert Rivera, els acudits del “sex machine” Monago, les frustracions de la Rosa Díez, els insults, les comparacions… No sé, crec que això es desinfla. Ens visita Mister Podemos i ens fa “pam-pam” al cul, com han fet gairebé tots els hispanocèntrics abans. Sense un programa clar, amb un engranatge de partit que grinyola (només hem de llegir les declaracions d’alguns/es secretaris/es generals), amb el fum com a millor branding…

La finestra em diu que està nevant. Les carreteres tallades, el cel que no deixa veure el sol i qui dia passa, any empeny. 

 

Em pots seguir al Twitter @alexsocietat i també al Facebook