Escenes favorites: Bowling for Columbine

Michael Moore és un d’aquells cineastes capaç de produir a l’espectador qualsevol pensament o emoció, excepte la indiferència. Ha escrit llibres, presentat programes de televisió i dirigit documentals, sempre amb la polèmica d’aliada. Uns l’acusen de manipulador, altres diuen que demostra les seves fonts i que les dades que aporta no se les inventa. Uns diuen que és un comunista i altres que la seva actitud de denúncia s’adscriu a la valentia. El cert d’aquesta eterna controvèrsia és que tothom té part de raó. Michael Moore és oportunista, demagog, sensacionalista, propagandista i sempre fa proselitisme; però també és divertit, provocador, enginyós, intel·ligent i descaradament genial. I què volen que digui: veure les seves pel·lícules constitueix una barreja d’indignació davant del que denuncia i també de grans dosis de sa divertiment.

Moore es va començar a fer famós gràcies al documental “Roger and Me” (1989) on analitza les conseqüències del tancament de la fàbrica que General Motors tenia a Flint (Michigan) la seva ciutat natal. El leit motiv del film és l’intent d’entrevistar-se amb Roger Smith, president de la General Motors. Un cop vist el documental és fàcil endevinar l’embrió de la idea d’un programa com “Caiga quien caiga”. Fent servir l’humor; la seva constant presència davant de la càmera, amb aquella fesomia d’americà obès no gaire preocupat pels hàbits higiènics; una banda sonora molt ben escollida; un muntatge trepidant; l’ús de diferents formats com animacions, grafismes, imatges d’arxiu descontextualitzades o no, i un sentit de l’humor que desengreixa els drames dels què parla, Moore construeix un discurs tan contundent com sàviament manipulat. Potser ningú discuteix que aporta dades verídiques, però també és cert que aporta les dades que més li convé per reforçar el seu discurs. És l’amnèsia selectiva que pateix tot demagog.

Recomano els seus treballs “Fahrenheit 9/11” (2004) sobre la gestió de l’administració Bush  i “Sicko” (2007), un retrat ferotge sobre el sistema sanitari americà. Però, en la meva opinió, la seva millor pel·lícula, amb la què va acaparar diferents premis internacionals, és “Bowling for Columbine” (2002). En ella intenta investigar l’origen de la cultura de la violència i la permissivitat en l’ús d’armes de foc als Estats Units. La coartada argumental és l’assassinat de diferents professors i estudiants que dos alumnes de l’institut de Columbine van provocar l’any 1999. La conclusió a la què arriba és que el poder sempre ha intentat gestionar la por per poder influir en el comportament de la societat. La por, tant a l’enemic extern, com a l’enemic intern. Segons ell l’americana ha estat una societat que sempre ha buscat qualsevol excusa per justificar l’ús de la força i de la violència.

A continuació presento una de les millors seqüències de la pel·lícula. Es tracta d’un treball d’animació, molt a l’estil de South Park, que resumeix en molt pocs minuts la Història dels Estats Units. Tan políticament incorrecte, com genial. Són tres minuts i vuit segons simplement estratosfèrics, des d’un punt de vista cinematogràfic.