Still got the blues

Diu el David Trueba que comencem a fer-nos grans quan els futbolistes que admirem són més joves que nosaltres. Ahir em vaig adonar d’una segona possibilitat: ens arriba la plena maduresa quan els nostres ídols de l’adolescència comencen a morir-se . És el que vaig pensar al llegir la notícia de que Gary Moore havia mort. És molt probable que qui llegeixi aquest article no tingui ni la més remota idea de qui era i de que em prengui per un mitòman addicte a submergir-se en la fantasia de l’adoració dels seus ídols. Ambdues idees són perfectament comprensibles i no buscaré cap coartada emotiu-racional que pretengui justificar aquest text que, més que mai, l’he escrit per necessitat.

Gary Moore va ser un dels millors guitarristes que ha donat la història de la música. Va començar fent hard rock i va acabar la seva carrera dins del blues, un estil pel que fa temps que em sento atret. Crec que el blues és la música ideal per posar una banda sonora al territori dels perdedors, dels abandonats, del dolor, de la tristesa… De fet, en anglès si dius I feel blue estàs transmetent una idea de pena, d’estar profundament abatut. No sé per quina raó però el blues s’adscriu perfectament a aquest submón del fracàs, de la pèrdua o de l’abandonament. Al mateix temps, és una música que pot estar carregada d’erotisme i sensualitat. No em preguntin per què. No ho sabria dir. Si tanques els ulls mentre escoltes un d’aquells blues carregats de malenconia pots veure locals obscurs, llums penetrant núvols de fum de tabac, cantants en decadència atacant sense pietat les ànimes de noctàmbuls ancorats en una barra plena de cercles d’alcohol… I recordes aquella meravellosa frase de Nick Hornby: escolto aquesta música perquè estic deprimit o estic deprimit perquè escolto aquesta música?

El cert és que el diumenge passat el cos sense vida de Gary Moore va ser trobat dins de l’habitació d’un hotel d’Estepona. Ara passarà a formar part de la llegenda de músics de rock trobats morts en circumstàncies estranyes. Abans van ser Janis Joplin, Jim Morrisson, Bon Scott, Kurt Cobain i un llarg etcètera. L’inconscient col·lectiu es nodreix de llegendes i la de morir dins la soledat de l’habitació d’un hotel sembla el final dramàticament perfecte d’un bluesman.

Avui he sentit la necessitat de tornar a escoltar la música que durant tantes hores va omplir la buidor existencial de la meva adolescència. Perquè sí, jo també vaig ser un d’aquells adolescents perduts, acomplexats, solitaris i amb una autoestima sota mínims que es va refugiar a la música, com ho podria haver fet en altres coses més nocives. He buscat la cançó que més va sonar als meus walkman (no s’havien inventat els iPods). Aquest tema es diu Empty rooms. I ara hi ha un vers que ha adquirit un altre sentit: loneliness is your only friend (la soledat és la teva única amiga). I és que ja l’adolescència em va murmurar petites cosetes a l’oïda. Em va avisar que, a mida que em fes gran, em visitarien noves idees i experiències, però que també havia d’aprendre a gestionar les pèrdues. Perquè perdria coneguts, amics, familiars i, també, ídols.

Recordo tardes senceres escoltant música en els tocadiscos dels amics de la colla. Recordo els interminables solos de guitarra de Gary Moore, la nota sostinguda durant trenta segons de Parisienne Walkways (una cançó que ara m’apropa perillosament a la llàgrima), les històries que contàvem sobre altres grups de música…  Però sobretot recordo l’adolescència compartida amb la música com a excusa.

Avui, en un cotxe que anava cap a Barcelona per la B-23 sonava a tot drap la cançó més trista de Gary Moore. Porta per títol Johnny Boy. Per qui no l’hagi escoltat diré que té la tristesa profunda de les cançons tradicionals irlandeses, barrejada amb la bellesa de les millors melodies, aquelles que s’endinsen a l’ànima per recordar-te que segueixes viu. I avui hi ha una persona que se sent una mica més gran. Sort que, com diu una cançó del Sr. Moore: still got the blues (encara tinc el blues).