Es van conèixer al Facebook

Es van conèixer al Facebook. Ell tenia 1076 amics i, pel que havia vist, ella no arribava a la dotzena. Va pensar que potser era perquè feia poc temps que s’havia interessat per les xarxes socials.

Però, de fet, 500 milions de persones tenen un perfil a Facebook.  Moguts molts per una barreja de curiositat, i també per no perdre’s en els laberints de la maleïda solitud a la què en ocasions ens sotmet la societat, decideixen un dia donar-se d’alta a la xarxa més important del planeta.

Ell gaudia d’una vida social àmplia i variada. Es podria dir que sempre havia estat molt popular. Era d’aquell tipus de joves que provoquen murmuris i riures nerviosos quan passen davant d’un grup d’adolescents. Ell n’era conscient. Sabia que l’atractiu físic i, sobretot, el seu somriure li garantien l’èxit entre les noies més guapes de l’institut. Cada dia rebia al seu Facebook peticions d’amistat de persones que gairebé no coneixia. Si eren homes les ignorava però mai tenia un no per a totes les noies, especialment si el seu físic l’interessava. Així és com es va produir el seu primer encontre on-line.

Un dia va rebre una petició d’amistat que li va sorprendre. No coneixia a la noia però realment semblava una model. Rossa, ulls d’un verd irresistible i amb unes faccions simplement perfectes. Va voler tafanejar en les seves fotos però les tenia tancades a tots aquells que no eren els seus amics. Llavors no va dubtar en agregar-la. I tot just afegir-la a la seva llarga llista d’amistats va voler investigar qui era aquella noia. Tenia poques fotografies però una d’elles va perforar-li l’ànima. I és que el seu cos semblava dissenyat per algun enginyer amb esperit de superació. Estava estirada en una platja de sorra blanca mentre el sol s’amagava a l’horitzó. Els llarguíssims cabells rossos, les interminables cames, el melic rodonet i la mirada més seductora que havia vist mai sotmetien la seva voluntat i encenien la flama dels desitjos més inconfessables. Un cop recuperat d’aquella visió gairebé celestial, ell va voler conèixer una mica les seves aficions. Es va quedar literalment bocabadat quan es va adonar que li agradaven els mateixos grups de música, les mateixes pel·lícules i els mateixos escriptors. No pot ser ,- es va dir sense deixar de prémer frenèticament el botó del ratolí -. Va pensar que la coneixia de l’institut, però una noia així era molt probable que la recordés. Tot i així, no encertava a rescatar de la seva memòria aquella jove tan sublim, si és que l’havia vist alguna vegada passejant-se pels passadissos o asseguda en una aula compartida amb altres seccions.

Ell va estar tot el dia pensant en ella. No podia treure’s del cap aquella fotografia de la platja. La tenia impresa definitivament en el seu subconscient i, allà on anés, fes el que fes, se li tornava a aparèixer provocant un torrent d’hormones pel seu cos.

Aquella nit es va armar de valor i va contactar amb ella pel xat. Al principi, no sabia molt bé què dir però tants anys d’èxit amb les dones li proporcionava tota la seguretat del món en aquests tipus de situacions. De mica en mica, les seves converses s’anaven allargant. Parlaven de tots els temes però, sobretot, el que més alimentava els seus contactes virtuals era el cinema. A vegades jugaven a xatejar reconstruint diàlegs famosos de les seves pel·lícules preferides. Així, si ell escrivia: ho dic perquè és cert i també és cert que pertanys a Víctor. Ets part de la seva obra, ets la seva vida. Si aquell avió s’enlaira i no estàs en ell, et penediràs. I ella responia: No. I ell afirmava més endavant: Sempre ens quedarà París. No ho teníem, ho havíem perdut fins que vas arribar a Casablanca, però ho vam recuperar anit.

Moltes vegades eren les dues de la matinada i encara continuaven parlant de les seves coses. Es van donar d’alta al Twitter per estrènyer encara més la seva relació. Després es van intercanviar els seus e-mails i, aleshores, els correus es van encarregar d’inflamar fins a límits insuportables el desig de tenir una trobada cara a cara.

Després de sis mesos va arribar el gran moment. La cita es va concretar en un restaurant de la Barceloneta. Encara que ja havia viscut escenes semblants, ell es mostrava nerviós. Cada deu segons mirava inquiet la porta del restaurant esperant que aparegués la noia de la fotografia de la platja. Quan ja passaven més de quinze minuts de l’hora pactada i tres cerveses després de la seva arribada al restaurant, ell va mirar a la porta per trentena vegada. Va entrar un home d’uns quaranta anys. Anava ben vestit: corbata de seda, sabates cares i una camisa blanca impecable. Es va apropar a la taula d’ell i tan sols va dir:

–          Ningú es perfecte.