Made in China

En la paradeta d’una fira, en la què s’havien de pescar aneguets, la meva filla Ada va aconseguir uns petits cotxes de joguina. No cal dir que quan vaig obrir la caixa, els seus ulls brillaven plens d’il·lusió.  Li va faltar temps per seure al terra i començar a jugar amb el seu premi. Tanmateix, set segons i dues dècimes desprès, i com si es tractés de l’antic Renault 28 de Fernando Alonso, les rodes s’havien trencat. Aleshores vaig girar aquella mostra de tecnologia punta i vaig llegir tres paraules que ja s’han instal·lat definitivament en la meva part del cervell que tendeix a desconfiar: MADE IN CHINA. Un temps després, l’Ada es va aficionar a la pel·lícula Cars. Quan la va visionar per novena vegada, la meva dona va pensar que li faria gràcia poder jugar amb els seus personatges favorits. Es va apropar a una botiga Disney i va adquirir una caixa amb els dos cotxes protagonistes. Però el fet que fossin productes d’aquesta multinacional no va ser garantia per evitar que la nena experimentés una segona decepció automobilística. A l’obrir la caixa va descobrir que el Llamp Mc Queen i la Sally tenien unes rodes que no giraven. Una certa premonició va emportar-me a donar la volta als cotxes per poder comprovar el seu origen. Efectivament, allà estaven les paraules en anglès que revelaven la seva nacionalitat xinesa.

La República Popular de Xina és des del 2008 la tercera potència mundial segons els seu PIB. Alguns parlen del miracle xinés com si el seu creixement econòmic hagués estat la combinació de vés a saber quines conjuncions astrals. La realitat és ben diferent. Els Jocs Olímpics, que pretenien millorar la imatge de l’Estat, van provocar que la premsa internacional tingués l’oportunitat de tafanejar en les seves interioritats. Expropiacions de terrenys als camperols, sense cap tipus de consideració, per poder construir les instal·lacions esportives; condicions laborals properes a l’esclavitud; elevadíssim cost mediambiental que l’ha convertit en el segon país amb més emissions de CO2, manca de llibertat d’expressió i un llarg etcètera que els països importadors de productes xinesos ignoren.  El vell lema de la Generalitat que ens deia que la feina mal feta no té futur i que la feina ben feta no té fronteres s’ha anat en orris. Hauríem de dir: la feina cara no té futur i la feina econòmica no té fronteres.

Marques com Mattel o Fisher Price han hagut de retirar productes del mercat, fabricats a Xina, perquè no complien els estàndards de qualitat. És cert que per aquestes empreses resulta més econòmic ja que el cost salarial és molt més baix que a Occident. Però, quin lloc ocupa la qualitat? Ens estem submergint en una nova economia escombraries on és més important produir amb el menor cost possible que amb la major qualitat? La competitivitat que promou el capitalisme ja no dialoga amb la qualitat?

De tant en tant, miro al pobre Llamp Mc Queen xinés i no puc evitar pensar que mai podrà optar a guanyar la Copa Pistó. Ni tan sols en la fèrtil imaginació de la meva filla.