La noia que es mossegava les ungles

Fa poc he vist el documental “Britney: for the record” en el què es fa una anàlisi de la recuperació artística i emocional de Britney Spears, una estrella americana del pop que darrerament ha viscut una època bastant complicada, plena d’escàndols familiars i d’incidents amb la premsa rosa. He de dir que musicalment aquesta cantant no m’interessa gens ni mica, pera vaig sentir una certa curiositat morbosa per saber com, una jove que en molt poc temps es va convertir en un fenomen mundial, de cop i volta experimenta el descens als inferns d’una fama mal digerida.

Dues escenes del documental van impactar-me per sobre de les altres. La primera va ser la que permet comprovar la transformació que el maquillatge i la perruqueria provoquen en una noia qualsevol i com la poden convertir en tot un sex symbol. Per exemple, em va sobtar la seva mania de mossegar-se les ungles sense cap mena d’autocontrol. Segons després, el ritual de posar-se ungles postisses esdevé el símbol de la falsedat del negoci de l’espectacle. La segona escena que vaig trobar digna de reflexió neix en una conversa amb amics en la qual la cantant assegura que per a ella estan vetades les petites coses que poden fer la resta de persones. Passejar, banyar-se en una platja o prendre un refresc en qualsevol terrassa són per a l’estrella del pop materialment impossible a causa de l’assetjament dels paparazzi i dels fans. Confesso que no vaig sentir compassió per ella perquè, en molts aspectes, el seu destí ha estat lliurament escollit, amb els avantatges i els inconvenients que s’inscriuen en qualsevol mena d’exposició permanent en els mitjans de comunicació. Però sí que em va permetre confirmar el que ja fa temps que sospitava: en l’equació de la felicitat del món occidental; és a dir, en la suma de joventut, diners i fama, hi ha una incògnita que encara no coneixem. Michael Jackson, Kurt Cobain, Janis Joplin, Jim Morrison, Pete Doherty o la pròpia Marilyn Monroe ens han ensenyat que la fama, els diners i la joventut no sempre estan rubricats per la felicitat.

Potser el capitalisme ens ha intentat demostrar que la felicitat es troba en els aparadors de les millors botigues, en el seient d’un cotxe luxós o en la contemplació d’un capvespre en qualsevol illa paradisíaca. El ben cert és que, com a moltes persones, m’agradaria provar la vida de milionari perquè la de treballador me la sé de memòria. Tanmateix, tinc clar que no m’agradaria ser famós. M’estimo més l’anonimat, els aparadors del mercat municipal, el meu senzill cotxe i els capvespres de Barcelona.

A més a més, la recerca de la fama immediata pot ser perillosa. Va ser el cas de l’actriu Peg Entwistle que, cansada de que la seva carrera fos un fracàs, va voler convertir en noticia el seu suïcidi llançant-se al buit des la lletra H del conegut cartell de Hollywood. La mala sort va provocar que caigués en un barranc i que es trigués dos dies en trobar el seu cos. Qui esta de pega, amb els coll…ns ensopega.